L’ascensor
El senyor Pere va decidir que aquell matí no agafaria l?ascensor. Feia setmanes que pensava en baixar les escales a peu, però sempre el vencia la mandra. Aquell matí en concret, però, mentre s?afaitava mirant-se al mirall entelat, va decidir que ho faria.
Baixà la mirada, i la sobrecrescuda panxa el va convèncer que havia de fer exercici.
Els pantalons pel trajo bo que s?havia comprat per reis ja no li entraven… i això que el sastre els hi va eixamplar una mica… de fet, va reflexionar, feia uns mesos que menjava més del compte.
Ell ho atribuïa al fet que a la tardor havia deixat de fumar, ja que el metge no parava d?insistir-li que era tant i tant dolent… a més a més, havia sentit dir que el Manel Duran, que havia anat amb ell a classe a l?acadèmia tèxtil, estava malalt de càncer. I deien que era pel fumar…
De fet, el senyor Pere no fumava tant, bàsicament només quan es trobava amb els amics al casinet tot fent un anís i jugant a cartes. S?havia fumat un puro dels bons a la boda del seu nebot Quimet, això sí. Un bon puro és un bon puro…
Per afegir al trauma, el dissabte anterior havia hagut d?anar a comprar-se un nou cinturó, ja que el que tenia ja no li tancava. El va estrenar el diumenge mateix per anar a fer el vol, i n?estava ben cofoi. Negre, i quasi semblava pell de veritat.
Era la primera vegada des que era jove que s?havia de comprar un cinturó nou no perquè l?altre s?havia gastat, sinó perquè li anava petit.
També intentava vigilar amb el menjar. Li havia dit a la senyora Rius que li preparés més verdura, i que en les llenties hi posés menys cansalada. I prou que li havia costat, de convèncer-la. Un home ha de ser gras per estar sa, que deia ella. Li costava d?entendre, però, que pel fet de deixar de fumar s?hagués d?engreixar. Total, si és només fum el que deixo d?empassar… com ha d?afectar això? En Garcia, el comptable de l?empresa on treballava, que tenia un germà que era metge, li havia explicat que era normal. Tot i així se?n feia creus.
El que sí que estava clar era que havia de fer més esforç físic. Això ho entenia. De fet, de jove havia jugat a futbol amb els de l?acadèmia, i després amb els oficinistes de la fàbrica, i estava fort com un roure. Al deixar el futbol li va començar a créixer la panxa, i la papada. Ara era ben prominent.
Potser era per això que tres noies ben diferents li havien donat carbassa? De fet, la Carmeta, la tercera i última noia a qui havia demanat la mà, havia acabat casada amb el Miquel de ca?n Roure, que encara ara estava fort i feia patxoca…
Potser, si aconseguís aprimar-se, tot i la seva edat, encara podria trobar alguna vídua que volgués compartir amb ell la maduresa. Òbviament havia de ser una vídua, perquè qualsevol noia que estés soltera una edat no massa jove, era perquè tenia algun inconvenient.
Aquest pensament, el fet de tornar a intentar trobar alguna companya, l?enaltia, el feia sentir viu, rejovenit. Un cop ben afaitat, s?havia aplicat un massatge nou, amb un aroma poc habitual, que el barber li havia dit que avui en dia era el que agradava a les dones.
També es posaria la corbata de mudar, i pensava en baixar pel carrer major, lentament, amb el cap ben alt i el capell ben posat, i somriure a totes les senyores amb qui es creués.
I quan tornés, pujaria les escales a peu. Aniria a peu a tot arreu. Cal fer exercici, cal fer exercici. Com quan a l?escola nova, abans de la Guerra, feien una mica de gimnàsia cada matí. El que més li havia agradat era el salt del potro. I just passada la Guerra, amb les penúries, ja ho havia estat de prim, ja…
Es mirava la cara al mirall, encara mig entelat. I hi veia aquella papada… Potser si es comprés una camisa d?aquelles amb el coll més alt, se la podria tapar una mica.
Però el que importava ara eren les escales. Tres plantes, amb un nombre de graons que mai havia contat. Sortiria al replà, passaria per davant de la porta de l?ascensor, i encararia el primer rengle de graons. Era una secció mal il·luminada, feia una setmana que fallava la connexió de la bombeta del replà. Baixaria fins al primer pis, l?escala baixant rodejant la gàbia de l?ascensor. Passaria per davant de la porta dels Grau, i dels Vilamitjana. Tornaria a ignorar la porta de l?ascensor, i seguiria avall fins al replà del principal, residència dels Cucurulla. El senyor Cucurulla era el nebot d?en Josep Cucurulla, propietari de vàries fàbriques a la ciutat. I passat el principal, l?última renglera d?escales el duria al carrer, passant per la porteria de la senyora Rius.
Ho tenia tot clar, al cap. I sortiria al carrer, avui que feia sol, i amb un somriure d?orella a orella i orgullós del seu esforç. Es va cordar la camisa, es va posar la corbata, l?armilla i l?americana. Els pantalons, els mitjons ben tibats i les sabates embatumades. El capell, amb la inclinació justa al cap. I el bastó, sobretot el bastó, tot un símbol de classe i elegància. Va tancar la porta amb la clau, i se la va embutxacar. Va passar per davant de la porta de l?ascensor, i no el va cridar. Una passa, dues tres. Tenia el primer graó a la dreta. Es va girar de cara a l?escala, amb els ulls tancats. Va apretar els punys.
Tot d?una, la veu familiar de la senyora Rius el va cridar, enmig de la tenebra de graons:
?-Senyor Pere! Senyor Pere! No baixi per l?escala, que acabo de fregar! Prengui l?ascensor!?
Quan va obrir la porta del carrer un cop havia arribat a baix, el senyor Pere es va decidir pel color blanc per les dues camises amb el coll alt que anava a comprar-se.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!