Jo també sóc europeu

paris2

Hui, supose que una miqueta com tants, em sent una miqueta parisí. Vull titular aquesta entrada al bloc fent palés algo tan senzill com que, a banda de valencià, també em sent profundament europeu. I és així perquè em sent hereu de tot allò positiu que Europa ha aportat durant segles a Occident, al món i al progrés. Al desenvolupament de la cultura i de la ciència; a l’expansió del coneixement i del pensament crític o a la posada en valor dels Drets Humans i la solidaritat entre ciutadans i pobles. En resum, crec que necessitaríem unes quantes pàgines per a fer un repàs a les aportacions que Europa (també la tradició judeo-cristiana) i els europeus han fet per a la construcció d’aquesta mena de societat de benestar en la què, malgrat la crisi ens afecta des del 2007, gaudim d’un nivell de vida fabulòs i envejable en comparació de molts altres indtrets del planeta. I a banda d’això i front al què hi pensen alguns companys de l’esquerra valenciana, catalana o espanyola; em sent còmode vivint en aquesta societat de moneda comuna que comparteix un espai on circulen el pensament, les persones i les mercaderies lliurement, i on segurament hi conviuen també algunes de les democràcies més sòlides del planeta.

Hem desdejunat tots amb les colpidores notícies de l’assassinat indiscriminat de vora a 130 persones, 130 parisins, 130 europeus, que han perdut la vida mentre gaudien a diversos llocs d’esplai a mans d’un terrorisme islàmic que no discrimina entre races, religions, edat i condició social; i que pretén estendre la barbàrie i la por per tot arreu. L’atemptat ens ha sacsejat al mateix nivell que ho feu el d’un 11-S del 2001 on tots recordem on estàvem i què hi feiem, o també ens ha fet passar pel cap les imatges del dels trens de Madrid de 11-M de 2004 en aquella dramàtica vespra d’eleccions on van morir 193 persones i del que algú miserablement va voler vincular durant anys amb la ETA i el partit socialista, ja no pel pur negoci de tractar de vendre més diaris, sinó per mirar d’influir la polític estatal. L’atac s’ha produït a Paris i per a mi és quasi igual que si hagués tingut lloc a València, a Barcelona o a Castelló. A qualsevol centre comercial, estadi o lloc d’esplai d’ací a prop. O a un tren rodalies que baixa camí de la capitl atapeït d’estudiants les vesprades de divendres.

La nostra simple condició d’europeus ens fa igual de vulnerables, de dèbils, d’impotents davant la barbàrie islamista i m’aborrona llegir a polítics i gent coneguda a la xarxa o en articles d’opinió que aquestes coses es produeixen perquè Europa no fa sinó que recollir de tornada els fruits d’allò que va sembrar amb el colonialisme de tants segles i coses per l’estil, mirant de posar damunt del tauler que es tracta més aviat d’una qüestió política o de revenja que no pas un tema de pur fanatisme religiós que està vist que difícilment es pot solucionar mitjançant la diplomàcia, l’acció política, el diàleg o la negociació. És absolutament terrible i surrealista pensar que hi haja gent a prop nostre que pensa en eixos termes, i més repugnant encara és llegir allò què escriuren mirant de trobar una justificació, perquè a hores d’ara -mentre centenars d’amics i els familiars dels innocents als qui se’ls hi ha arrabassat la vida s’apreseten a preparar el seu soterrament i a mirar de passar la resta dels seus dies estabornits i colpejats per la tragèdia- hi haurà un grapat de persones en algún lloc d’Aràbia Saudí, de l’Irak, de Syria o de l’Afganistan celebrant que els seus companys o els seus fills hauran entrat al Paradís, estaran ja gaudint dels beneficis de les 72 verges que els esperen a cadascú, i beuran per fi d’aquells manantials on l’aigua fa gust mel i a vi que no embriaga.

És tacta de religió i és pitjor que ideologia. I aquests bàrbars sangunaris i el seu terror pretenen condicionar la vida dels ciutadans dels seus països d’orígen, però també les dels europeus i les dels occidentals en general per tal de que eixe sentiment atàvic que és la por s’instal·le ben a dins de nosaltres. Ho varen fer l’11-S, l’11-M, amb els atemptats al metro de Londres o recentment amb l’avió que va despegar plé de turistes de Sharm El-Sheik. De debò que un atac brutal com aquest en el mateix cor de la vella Europa remourà conciències davant un problema que ve de llarg i dissortadament va per a dècades; i qui sap si s’hi produiran en un futur pròxim accions militars -cadascú que pense si es podran o no justificar- envers un Estat Islàmic que més enllà de la Sharia pretén estendre arreu la cultura de la por, la sang i la violència; és a dir, allò tan antagònic a aquella pretesa religió de pau a la que fa referència el propi l’Alcorà. Sóc un europeu que ha gaudit -i en seguiria gaudint cada any- en moltíssimes ocasions de l’hospitalitat del món àrab, de la seva cultura, tradicions, deserts i monuments. La frustració i la tristessa davant el terror que ISIS tracta d’imposar tant al si d’aquelles societats com arreu del món és d’aquelles que es fan difícils de païr.