ROCKVIU

Kiss, Palau Sant Jordi (Barcelona), 24 de juny de 2010

Kiss són una de les icones més grans del rock and roll, a l’alçada dels serrells dels Beatles o de la llengua dels Stones. Una imatge totèmica que remet directament a l’adolescència o a l’infància, quan creus que els superherois no sols haurien d’existir sinó que són necessaris. Kiss són molt més que això, ells són els superherois del rock and roll que han saltat de les pàgines dels còmics de Marvel per transformar-se en monstres de carn i ossos a sobre d’un escenari. Si, potser és un pensament massa naïf i infantiloide, basat en els maquillatges del dimoni, el gat (curiós: era el maquillatge preferit per les noies), l’extraterrestre i l’home de les estrelles, un tòpic com una catedral que ha resistit però l’embranzida de 35 anys d’història.

Siusplau, oblidem-nos una estona que Gene Simmons és un senyor de 61 anys traient la llengua i embotit en un vestit de ferralla, que Paul Stanley (58 anys) sembla que faci les carreres per l’escenari a càmera lenta a sobre de les seves plataformes mentre ensenya el pit pelut; i que els dos tios que els acompanyen no són més que usurpadors d’un uniforme que no els pertany. Deixem que la il·lusió continuï i que les lletres intermitents de Kiss ens enlluèrnin i ens ajudin a fugir de la realitat.

Un concert de Kiss és com el gran parc temàtic del que la imagineria diu que hauria de ser un concert de rock and roll. Allà hi trobem absolutament tot l’imaginable: explosions, traques i mascletàs, músics creuant l’estadi per sobre dels caps dels assistents, posturetes de tota mena, banyes, glopades de (suposada) sang, Genne Simmons pujant al cel, bateries elevant-se, guitarres estavellades contra el terra, plataformes hidràuliques, una gegantina pluja de confetti, fum i moltes més explosions. Una descàrrega que dura les més de dues hores de concert.

I fotografiar a Kiss és entrar en una altre dimensió del món del rock. No era la meva primera experiència amb ells però la descàrrega d’adrenalina va ser tan forta o més que quan van venir a tocar l’any 1997. Al marge d’unes excel·lents condicions de llum i de posada en escena, els components de Kiss són plenament conscients de ser venedors la seva pròpia imatge i per això l’exposen en les millors condicions possibles. S’esforcen en mirar un a un tots els objectius que els apunten, claven totes les posturetes allà on hi ha una càmera enfocant-los… Ells estan al teu servei, mentre amb un ull mires pel visor i veus a Stanley ensenyant una pua que porta enganxada a la seva llengua (per cert, en tinc una que va caure als meus peus) mentre fa contorsions amb la seva guitarra, però per l’altre ull veus que t’estàs perdent a Simmons desenrotllant la seva llengua kilomètrica mentre et mira fent-te banyes en una cursa per captar la teva atenció. Tot és una acció trepidant al davant de les lents, sense deixar temps al buffer de la càmera a digerir tants clicks en tant pocs instants i sense tenir temps tampoc ni per canviar d’objectiu.

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs ja trigues a votar-la als Premis Blocs
Catalunya!

I si després de tot això has arribat fins aquí, siusplau entra a vull llegir la resta de l’article i, siusplau, vota

Ja està en marxa la tercera edició
dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!