Prendre la paraula
jordimartifont
Joan Fuster: “Temptacions de desobediència”
La il·lustració que uneix Bakunin, Fuster i els Marx és d’un cartell uns companys de la CGT de València que se suposa que ja no són de CGT, tot i que jo no ho tinc tan clar. L’article, però, és de Joan Fuster…
"No ha de sorprendre’ns que, ara i adés, i sobretot en els moments de crisi col·lectiva, la "llibertat" tendesca a prendre la forma "desobediència". Ja sé que "ser lliure" equival, aproximadament, a "no haver d’obeir"; però ací em referesc, més que res, al esclats d’ira multitudinària, a les grans alegries populars, a les explosions de desgavell gratuït.
No ens hauríem de sorprendre, dic. Ben mirat, d’ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han procurat fer creure a la gent que l’"obediència" és el principi bàsic de la vida civil. Històricament, els homes esdevenen "animals polítics" quan aprenen a "obeir" en comú. Unes vegades, la doctrina vigent proclama que cal obeir determinades persones, carismàtiques i solemnes; d’altres, afirma que hem d’obeir les lleis, i no hi ha massa diferència, de fet, entre una cosa i l’altra. Els pobles, així ensinistrats, acaben per no veure’s sinó "obeint" o "desobeint", i en els instants de revolució o de festa donen el nom de llibertat a la seua necessitat d’insolència. En general, els pobles es resignen a obeir. Contra tota previsió, les masses no sempre són partidàries de la democràcia. L’hàbit d’obeir, el tenen tan arrelat, que no saben imaginar-se "lliures". O bé senten confusament una certa por a la "desobediència". Fins i tot quan el sistema es presenta amb aparences democràtiques, el reflex d’obeir hi predomina. No oblide que l’operació correlativa a "obeir" és "manar". Hi ha moltes maneres de "manar", i en la majoria dels casos es tracta d’"ordres" dissimulades. Els discursos, la premsa, la propaganda en general, que impliquen sovint -i tan sovint!- la passivitat del poble, no són, en última instància, recursos "autoritaris"? I dels Codis Penals a les ordenances dels municipais o de la circulació, tota una xarxa, densíssima xarxa de preceptes i de vetos ens obliga a "obeir", i cada dia més. En la pràctica, ens deixen tan poques llibertats -"facultats"- al nostre abast, que qualsevol cosa que fem és ja pura i simple "desobediència". I de tant en tant, ens agrada desobeir: deliberadament, desobeir. O refusar-nos a obeir."
Diari 1952-1960. 1969
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per no va defenir l’idiosincràssia i la mentalitat dels valencians lliberal, emprenedora e independent de qualsevol ambit, no submissa només què per la força militar. Com va quedar patent en la primera revolució moderna, la de les Germanies i en posterioritat la que recolçava el General Basset aturat per les propis forces austracistes.
Sembla que això, en Joan Fuster ho va escriure en plena dictadura franquista.
Aleshores les coses eren molt més clares.
En democràcia, dintre una executiva d’un partit polític és necessària l’obediència.
Però, i l’obediència subtil, que ja apunta en Fuster, de la gent davant la por a la llibertat? La publicitat ens indica el camí de la felicitat. La forma de viure. Els valors… I ens ho creiem més del que pensem!
El neoliberalisme capitalista, en nom de la llibertat que ens donarà consumir un determinat producte, hipoteca la nostra vida.
Fan la nostra ànima a la seva imatge i semblança. Ells són Déu. "El Vedell d’Or"
L’obediència subtil
On Fraga Iribarne vigilant no va permetre una Constitució Espanyola amb els magistrats de la vella guarda, per què fora una continuació de en ‘democràcia’, on tot va restar lligat i ben lligat per l’antic regim dictatorial, en prevensió de derives repúblicanes d’abans de l’alzamiento.
A mi, ja em perdonareu, Fuster em sembla que aquí no parla de País Valencià ni de Països Catalans ni d’òsties en vinagre, ni tan sols de Franco. Si aquest text el publiquéssim en anglès i el llegís algú de fora d’aquí potser alguns l’entendríeu millor. Per mi és un text antiautoritari que lliga a la perfecció amb el pensament dissident europeu que als seixanta es desenvoluparà per Europa i els EUA. A veure si aprenem a llegir no necessàriament parlant de nacionalisme català, valèncià o espanyol, que al final potser sí que tindran raó alguns que diuen que aquí l’únic paràmetre per medir és si s’és més això o més allò, sempre nacional…