El “debat sobre l’orientació política genarl del Govern” ha començat amb el discurs del President Montilla. Avui és quan començarà realment el debat i quan finalitzi serà el moment de fer-ne la valoració, ja que cal suposar que Montilla es reserva per a les rèpliques quelcom que ahir no digué.
Anit vaig llegir amb atenció les 49 pàgines de transcripció del discurs de Montilla; volia trobar-hi mesures concretes per a vèncer la crisi, no hi són; hagués volgut trobar-hi idees noves i agosarades que ens permetessin veure llum i fonamentar-hi la nostra confiança, però no hi són.
Parlà del finançament, el que era obligat, i de les seves paraules he entès el que suposava, que l’acord amb el Govern espanyol és tancat o gairebé tancat i que la “unitat política” l’interessa tan sols per a demostrar que té alçada d’home d’Estat (Pujol, el model idolatrat, sempre present), no pas per a obtenir l’acord que l’Estatut ens prometia .
I ha parlat amb duresa dels incompliments del Govern espanyol i de les reticències d’altres Governs amb les mateixes paraules que darrerament ha emprat.
I ha fet una advertència adreçada a vel·leïtosos sobiranistes o independentistes dient-nos : “la sobirania és poder… Compartir un poder gran a vegades és més important que tenir un petit poder” i ha rematat que cal “entendre l’Estat com una oportunitat , no com un problema“.
El discurs ha estat una rara simbiosi de Montilla en estat pur -quan ha llistat l’acció del Govern realitzada i les accions que realitzarà, conegudes d’antuvi i generalistes- i de Pujol, amb un plagi gairebé indecorós en la part final de la intervenció, un cant als “valors catalans” que en boca de l’original foren sempre motiu, des de l’oposició socialista i comunista, d’escarni i titllats de “dreta burgesa i cavernícola” : “El país que m’estimo i per al qual treballo és un país que fa de la cultura del treball i de l’esforç un senyal d’identitat nacional i cultural… Valors que ens fan sentir orgullosos de la nostra nació… La riquesa col·lectiva, com a comunitat nacional de Catalunya, és l’amor i el gust pel treball i per la feina ben feta…”
Però malgrat els esforços, Montilla serà sempre Montilla .
Caldrà escoltar avui Mas i Puigcercós; em pregunto què és el que debatran, quan no hi ha matèria ni camp de joc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Més de dues hores, carme laura!, dues llarguíssimes hores va necessitar el president per dir-nos allò que tu has dit en només dos minuts, i… pensar que no t’has deixat res!!!
A diferència de tot allò que ens ensenyà mossèn Armengou, per a Montilla Espanya és la tesi. I Catalunya, òbviament, és NOMÉS una hipòtesi, i evidentment no és l’única.
Som una nació, sense horitzó nacional.
De moment, és clar.
¿Que voleu espera d’uns professionals de la venda de fum?fins i tot exerceixen la cobardia fins al punt de no admetre la crisi que tenim fins ara,ademes d’inutils e inneptes “MENTIDERS”