última ronda

Ja ho he dit? Aprenc a veure. Sí, sóc a les beceroles. Encara no me’n surto. Però ja m’espavilaré.
Per exemple, mai no m’havia adonat del munt de cares que hi ha. Hi ha una gran quantitat de persones, però encara hi ha més cares, perquè cadascú en té més d’una. Hi ha gent que porta una cara anys i anys. Es fa malbé, naturalment, s’embruta, s’estripa pels plecs, es dóna com els guants que ens hem posat per anar de viatge.
D’altres es muden la cara amb una rapidesa inquietant, l’una rere l’altra; i les fan malbé. Al començament els sembla que en tindran per sempre, però amb prou feines han arribat a la quarantena que ja es troben amb l’última. Això comporta, naturalment, una tragèdia. No estan acostumats a tenir cura de les cares, la darrera se’ls ha malmès en vuit dies, està foradada, en molts punts és prima com un full de paper, i llavors comença a aparèixer a sota, de mica en mica, la no-cara; i s’hi passegen.

                                                                          R.M.Rilke