NOTES DE POESIA (7)

 MIREIA LLEÓ I BERTRAN, Per un vers. Témenos edicions, 2009

En un poeta tot hauria de ser actitud. Una manera insistent de viure plenament a la recerca d’allò que pot donar sentit al que som, a trescar entre carrers anònims sota un cel negre, a desgranar el desig per fer-se acte humà d’escriptura i d’amor. En aquest cas que ens ocupa, Mireia Lleó és una poeta de llarg recorregut -ha publicat amb aquest sis llibres de poesia- que es desviu per “un grapat de minúscules certeses” que confegeixen el seu itinerari poètic. Per un vers és un poemari publicat enguany a Témenos edicions, que és una nova editorial barcelonina que omple –per fi- un espai de reflexió a l’entorn de l’educació i la literatura des de la més lliure de les voluntats. El propòsit principal que articula aquest poemari és la motivació constant per la poesia com a últim reducte –i d’importància decisiva- per acarar la persona a la seva realitat íntima i social. La poeta barcelonina dedica bona part dels poemes a la memòria d’Eulàlia Obach i fa palès, d’aquesta manera, el deute que sempre té qui escriu envers aquelles persones estimades que ens acompanyen pels versos.

La proposta de Mireia Lleó transita per un rigurós estrofisme, per un vers que remunta i aplana suaument les aigües que fugen. Destaca per un conreu de la sextina –que reprèn el fil de poetes com ara Brossa i Maria Mercè Marçal- i per la prosa poètica programàtica quant a propòsits i actitud ètica: “És a través dels altres que puc pensar el meu viure”, escriu Mireia Lleó. Hi ha poemes en què la societat contemporània queda retratada en una síntesi de modernitat mal entesa de tràfecs i buidor, sense petjada humana que resti a l’endemà, i una negror que no espanta però que no serveix per als amagatalls dels nostres somnis.

Tot i així, la poesia com un guany i com a bàlsam és una prova definitiva de l’energia alliberadora de les paraules dites. És escrita amb el sentiment de pertinença a un lloc que és on som estimats, i aprenem a ser en els altres, a viure per als altres, a reflectir-nos a la mirada que ens retorna la nostra comunitat de béns animats. 

   Ricard Mirabete (article publicat al setmanari La Directa (núm.158, 28/10/2009)

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*