SAMFAINA VALLESANA

El mateix Centre Cívic d’on partíem, ubicat a l’imponent edifici d’una fàbrica orientada a ponent i de cara a la plaça central, amb patis, naus i subterranis, la dimensió dels quals ha permès realitza-hi instal·lacions esportives de pista coberta, n’era la primera mostra. Vam continuar la visita resseguint el pati de les naus des d’on s’ha de fer la futura ampliació de Cal Balsach i seguidament ens vam dirigir cap a la plaça dels Usatges, situada al darrera de les esmentades instal·lacions. La cara nord d’aquesta zona enjardinada presenta una imatge desoladora amb l’edifici de sis cases baixes amb pis tapiades a l’espera de temps més favorables. Vam seguir pel carrer de Montllor i Pujal fins arribar al Teatre Sant Vicenç.

La visita d’aquest nucli cultural, carregat amb un envejable currículum d’activitat teatral i juvenil, va resultar ser una experiència insòlita. A banda de recórrer les instal·lacions, vam poder accedir i circular per la part superior de l’escenari, seu dels maquinistes de la tramoia. Entre el penjament dels decorats, alineats a l’espera d’entrar en escena amb l’ajut de les politges i cordes del teler, poguérem contemplar excepcionalment l’escenari a vol d’ocell.

A la sortida vam continuar fins al carrer del Montseny per circumdar l’illa del que fou el vapor Codina, avui fraccionat en un seguit de naus en desús i mal conservades, sota l’emblemàtica xemeneia. Aquest és un dels espais on els portaveus socials sol·liciten instal·lar-hi el nou institut. Vam continuat pel Montllor i Pujal fins el carrer de Sant Maties en direcció a Ca l’Urpí. Alguns vàrem recordar com l’edifici de davant de l’Hotel Urpí, els anys seixanta, havia estat un rellevant centre d’esbarjo amb el Cinema Cervantes i amb pistes d’handbol que també eren utilitzades com a sales de ball. Jo mateix recordava de l’esmentada època com la barra de l’Urpí era situada a tocar del carrer de Sant Maties amb un accés directe a la vorera, el qual permetia prendre una beguda a peu dret sense entrar a l’establiment. Al davant, cantonada per cantonada, a l’avinguda de l’Onze de Setembre, hi havia l’Espanyol l’únic restaurant que a la carta oferia “peus de ministre” en al·lusió als magnífics peus de porc que servia. També era lloc de trobades familiars, d’entitats i grups de jovent.

Un cop a l’avinguda vam continuar en direcció nord fins la cruïlla amb el carrer Sant Vicenç per seguir cap a la plaça dedicada al mestre autodidacte de la Creu Alta, Jaume Viladoms, (de les seves aules va sortir la primera promoció de Mestres Industrials de Sabadell) fins accedir a la Biblioteca dels Safareigs situada al capdamunt del carrer de Borràs, tram de carrer reconegut com espai exclusiu de vianants a proposta de l’Entesa. Aquí vam visitar el nou equipament bibliotecari fet a l’edifici de l’antiga bugaderia pública. Les lloses on les dones rentaven i picaven la roba, ara, fan de taulell de recepció. Tot el recinte manté l’entrada de llum zenital en record a l’obertura a cel obert que hi havia a la part central de la nau, directament sobre l’aigua dels safareigs.

En sortir vam contemplar la magnitud de les obres per a la construcció de l’estació dels FFCC, lloc on els representants de l’Entesa ens explicaren que foren l’única organització política en presentà al·legacions, algunes d’elles recollides per la Generalitat. Per exemple desplaçar la ubicació proposada per l’estació i evitar així l’afectació directa del CEIP Creu Alta i d’alguns habitatges de la mateixa zona.

Després de caminar entre els passadissos formats per les tanques de les esmentades obres, vam continuar pel carrer de la Riera Villaret fins enllaçar al nord amb l’històric carrer Major, lloc on es trobava l’antic pont per traspassar la desapareguda Riereta. Al passejar entre les cases baixes del carrer de Riera Villaret i els seus travessers Riera Baixa i Riera Alta, mantenint a la nostra esquerra els edificis espectaculars de l’Eix Macià, tenies la sensació de ser una formiga esmunyint-se perquè… el futur no t’enllefisqui.

De baixada l’estretor del carrer Major, el seu traçat sinuós orientat a migdia, la diversitat de cases angleses i les escasses botigues, donen al conjunt de la zona uns aires d’antiga vil·la on només hi trobes a faltar el sotragueig de les rodes dels carros pel que seria un carrer sense pavimentar i la presència d’alguna persona de caminar indolent, amb estris agrícoles a les mans. Més cap al sud, després de la cruïlla amb el carrer de Dinarès, el vial perd l’aire acollidor de poble i fa la sensació de desempara pel zig-zag de les cases que es resisteixen a recular la posició històrica de la seva façana en ares a la forçada modernitat d’ampliar el carrer.

Un cop retornats a la plaça de la Creu Alta baixarem pel carrer de Sant Isidre per visitar Ca l’Estruch, oasi de producció cultural de la ciutat a recer dels edificis de l’Eix Macià i custodiat per la imponent xemeneia de l’antic vapor.  Després de recórrer carrers estrets, dóna respir aturar-te dins d’una illa d’aquesta grandària on les naus de producció artística, l’edificació dominant, estan situades en forma d’ela al fons de l’ampli pati assolellat.

En acabar la visita vam fer l’habitual refrigeri, cortesia dels organitzadors, en un establiment de restauració del carrer de l’Agricultura. Això sí, al carrer (ben abrigats) perquè algú pogués esquivar els efectes de la llei antitabac.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!