SAMFAINA VALLESANA

DADES ACTUALS I PINZELLADES D’HISTÒRIA

Passada la treva de les vacances s’ha reprès el programa El Sabadell que volem que promou l’Entesa, que amb el seu “procés interactiu amb el territori” et permet conèixer indrets de la ciutat amb detall i percebre in situ les possibilitats que cada lloc ofereix i les seves mancances de la mà directa dels seus portaveus socials. Fins ara, no m’he perdut cap de les sis sortides fetes perquè a la primera em vaig adonar que era una ocasió idònia per redescobrir Sabadell, la ciutat de la qual et penses que ho coneixes tot, i en realitat no saps gaire més enllà del barri on fas vida i del seu corredor cap el centre.

La concentració per iniciar la visita va fer-se al Centre Cívic de Gràcia. Allà se’ns exposaren les característiques determinants dels dos barris que visitaríem, el quals acullen el 9% dels habitants de Sabadell. El 25% dels quals no superen els 24 anys. Això i el fet que la franja següent, entre els 25 i 49 anys, agrupa el 42%, fa que siguin barris dels més rejovenits de la ciutat. Hi ajuden les persones nouvingudes que, amb un percentatge del 12%,  es situen en tres punts per sota de la mitjana de la ciutat.

El barri de Gràcia té els seus orígens relacionats amb l’expansió industrial a partir de l’any 1870, i amb les amplificacions posteriors fetes als anys vint i trenta del sXX. Com en altres zones industrials de la ciutat des del primer moment hi conviuen l’ús residencial i industrial. La zona d’habitatges del barri de Can Feu s’originà amb una promoció de la Caixa d’Estalvis feta als voltants dels anys 60 amb un estil de ciutat jardí.

Les entrevistes fetes a les escoles i associacions del barri, així com els comentaris dels nostres amfitrions, l’Associació de Veïns de Gràcia i Can Capablanca, coincidien en afirmar que són barris tranquils amb una relació veïnal que encara permet la tertúlia al carrer els vespres d’estiu. Destacaren la satisfacció per la construcció del nou CAP i l’arranjament de la plaça del Treball. A Can Feu, se senten més aïllats,  noten la carència de serveis del dia a dia i pateixen el fet d’estar al mig d’una zona industrial amb l’impacte de tota la logística del gran transport. Són barris on conviuen, amb els seus pros i contres, serveis de ciutat: la prefectura de la Policia Municipal, el Vapor Llonch, els Bombers de la Generalitat, Correus, el poliesportiu de Can Marcet, etc… i la massiva activitat nocturna de la zona Hermètica (és prou coneguda la seva demanda perquè sigui traslladada).

A banda, demanen una escola bressol i una segona escola de primària, i que s’acceleri la proposada rehabilitació de l’IES Pau Vila. Aspiren a què del soterrament de les vies del tren dels FGC sorgeixi un ample passeig i es soterri l’aparcament actual donant pas a una àmplia zona enjardinada. Els representants de l’Entesa recordaren les seves propostes en aquest sentit, algunes ja recollides al projecte executiu del soterrament del tren.

Es comentà que són barris amb entitats esportives i culturals molt arrelades, moltes de cultura tradicional i popular, i es destacà la feina feta per la degana “Societat recreativa El Ciervo” en els dos àmbits. Fortuïtament, la nostra trobada coincidia amb l’exposició sobre el barri produïda pels Museus Municipals. Així doncs, la documentació i mapes exposats van permetre ampliar detalls i ubicar tot allò que es comentava. Amb aquest bagatge i la documentació facilitada iniciàrem la visita des de la plaça del Treball, pel carrer de Sant Ferran en direcció al carrer de Boccaccio, situat al límit amb Sant Quirze.

Quan se’ns mostrà fotogràficament com la plaça del Treball, la més gran de la ciutat, havia estat el camp de futbol del veterà Gimnàstic-Mercantil, m’aflorà el record de l’any 1957. A les hores assistia a la fèrria “Academia Labor”, on una de les activitats era anar cada dimecres a fer un partit de futbol al “Camp del Mercantil”. El meu record és el de fer una llarga caminada, que s’iniciava al capdamunt del carrer de les Escoles Pies. A l’època el camp coincidia amb el final del carrer de Manso, més enllà era un descampat. Durant el recorregut passàvem pels desapareguts ponts de la Riereta (Ronda de Ponent), riera que recollia (i recull pel subsòl) totes les aigües negres del sector oest de la ciutat, una autèntica claveguera a cel obert. A la tornada, ja baldats, era inevitable la sensació del camí que “no s’acabava mai”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!