SAMFAINA VALLESANA

Rius, talussos i escales mecàniques.

Després de l’intercanvi d’impressions arran de la informació facilitada, començàrem el passeig matinal travessant la plaça de Karl Marx per la zona solejada, tal com aconsellava l’aire fred que enforfollava la vestimenta per filtrar-se al cos. És conegut que a Sabadell els carrers amb noms de rius es troben situats a Torre-romeu, podríem dir que els seus habitants sempre caminen amb l’aigua als peus. No s’ha de fer estrany, doncs, que al deixar la plaça de l’anomenat polític i economista alemany, remuntéssim pel carrer del Gaià fins al Noguera Pallaresa, on amb un gir a l’esquerra arribarem al Francolí, per seguir “aigües amunt” fins al Ter on en tombar en sentit nord vam poder arribar al Llobregat des del Segre. Va ser a l’incorporar-nos al Noguera Pallaresa quan vam descobrir una imatge insòlita a la boca del carrer. La visual baixa a prop del nivell del riu, inexistent en altres indrets de la ciutat, ens mostrava la Mola com un enorme gegant als peus del qual hi estàvem nosaltres i el vapor de Ca la Daniela, amb les parets virtualment a tocar.

Al carrer del Llobregat s’hi troben les úniques escales mecàniques exteriors de Sabadell. Tot i no estar previst dins de la ruta, no podíem deixar d’accedir-hi i suaument lliscar fins a les primeres terrasses del talús natural de Torre-romeu. Des d’elles, amb el sol de llevant, observàrem les timbes tacades de verd i coronades pel perfil de la ciutat, que bordegen el Ripoll per l’altra riba.

Retornàrem al carrer del Llobregat en sentit nord fins iniciar l’ascens pel carrer de l’Anoia, vial que, malgrat el fort pendent, permet arribar a la part superior de Torre-romeu amb vehicle, si no s’atura a mitja pujada. Nosaltres encaràrem la pendent a peu, això ens permeté agafar un trencall per visitar el carrer-terrassa de la Valira Alta. En una de les cases arrecerades que fan filera, intercanviàrem unes paraules de cortesia amb la senyora Maria. Ella, asseguda al portal, d’esquena al sol, estava engrescada fent uns peücs amb el ganxet. L’alçada ens mostrà una vista excepcional que es va merèixer destapar els objectius de les càmeres. Al davant, a primera fila, la silueta dels edificis singulars ressegueix la cornisa del Ripoll. A mig aire, a vista d’ocell, les teulades de la part baixa de Torre-romeu i a l’horitzó, al peu de la xemeneia de Can Planas, la silueta de Montserrat. Tanmateix l’aire carregat de calitja ens retornà fotografies pàl·lides, esblanqueïdes, no ens deixà fixar la diversitat de colors i tons d’aquell singular contorn de la ciutat retallat pels marges del riu. Em vaig prometre tornar-hi en un dia de cel transparent.

Acabàrem de remuntar l’Anoia i vam seguir en direcció al mercat de Torre-romeu, a la teulada del qual encara s’hi pot veure l’obra d’en Pep Domènech, feta l’any 1985, amb motiu d’una campanya per la Pau davant del referèndum de l’OTAN. Amb la visita al mercat vam arribar a la conclusió que ja no fa servei de mercat, només en manté el nom, perquè la major part de l’edifici està ocupat per una mitjana superfície envoltada d’algunes botigues.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!