Estàvem citats a les dependències del Centre Cívic de Torre-romeu per iniciar la sortida del projecte “El Sabadell que volem”. Aquesta vegada, a l’atractiu del programa de treball, s’hi afegia la possibilitat de recórrer amb ulls afilats el Districte 7è, format per dos barris poc visitats per la majoria de nosaltres. Dos nuclis urbans, situats a la perifèria del terme municipal per la banda de llevant, amb la singularitat de trobar-se separats del tramat urbà de la ciutat pel curs del riu Ripoll i les timbes que el confinen.
Fidels a la metodologia emprada en les sortides anteriors, reunits a una sala del Centre Cívic, se’ns informà sobre la història dels dos barris, la seva composició demogràfica, els equipaments disponibles i les inquietuds socials recollides pels organitzadors, a les entrevistes fetes durant la preparació de la visita.
Els dos barris naixeren amb els habitatges d’autoconstrucció fets durant les immigracions de postguerra, a la dècada dels anys quaranta, sobre terrenys desnivellats per terrasses fins el riu o envaïts per les timbes que els petits torrents i l’erosió dels anys havien format. Així, doncs, l’expansió demogràfica la facilita un sòl de baix cost d’adquisició al qual s’hi afegia la manca dels serveis bàsics, com ara aigua corrent, clavegueram, enllumenat, pavimentació, etc.
Foren precisament les revindicacions per aconseguir aquests serveis el que esperonà el sorgiment del moviment veïnal a partir del anys seixanta. En un i altre barri aquesta dinàmica veïnal va promoure un associacionisme d’una notable activitat a l’època. En foren referents a Torre-romeu: el Centre Cultural, la Cooperativa d’habitatges, l’Asociación de Cabezas de Familia. A Poblenou el nucli d’activitat girava a l’entorn del Centre Cultural, que durant la dictadura, l’any 1972, va patir un assalt policíac que acabà amb la detenció de 16 persones i el tancament temporal de l’entitat. Aquestes inquietuds d’autoorganització i sensibilització social va fer que moltes persones activistes es fessin militants de les organitzacions clandestines antifranquistes. Va ser, però, amb la democràcia quan aquests barris van assolir el nivell adient de serveis bàsics junt amb els equipaments socials i culturals.
Actualment les dades demogràfiques a nivell de districte indiquen que hi viuen unes 8.645 persones, el 4,3% de la població de Sabadell, on la piràmide d’edats entre el grup de persones joves queda quasi igualitari amb el grup de persones grans. A Poblenou la població ha mantingut la tendència a consolidar la seva residència, remodelant i modernitzant les cases que han passat de pares a fills. Amb el pas dels anys a Torre-romeu s’ha generalitzat més el canvi de les famílies residents, fet que ha propiciat la incorporació de població nouvinguda la qual assoleix avui una notable presència amb la xifra d’un 18%, cinc punts per sobre de la mitja de la ciutat.
Malgrat ser nuclis reduïts de població, pel fet de trobar-se situats als confins del municipi, s’hi ha propiciat la instal·lació de serveis col·lectius: escoles, caps, biblioteca, mercat, centres cívics, etc. Avui, però, tots els portaveus socials convenen en la falta d’un institut que permeti al jovent dels tres CEIP de la zona accedir a la formació de secundària sense veure’s forçats a traslladar-se als instituts situats a l’altra banda del riu. Un altre punt de consens és la manca de programes per esperonar la interacció entre la població nouvinguda i l’autòctona per evitar el risc de formació de guetos dins de cada barri, només cal observar com una de cada dues persones nouvingudes és marroquina o gambiana.
A Torre-romeu la majoria del comerç i serveis estan situats a la part alta, popularment coneguda com “El Tibidabo”. Això comporta que el veïnatge amb les llars situades a les terrasses inferiors, reclamin un pas de vianants àgil entre els dos nivells. La dificultat de superar el talús ha estat pal·liada per les escales mecàniques, però l’entrebanc no ha quedat resolt. Ve d’aquí la insistència en reclamar la instal·lació d’un ascensor per solucionar definitivament el problema.
Tothom valorà positivament els efectes del Pla d’Entorn, eina de gran utilitat davant els índexs actuals de nouvinguts a les escoles. En aquest sentit demanaren la implicació política per possibilitar l’increment de les subvencions per tal de garantir-ne la continuïtat i la seva ampliació. Els representants de l’Entesa en prengueren nota. També hi ha consens en la manca d’un poliesportiu, amb el qual es podria dinamitzar la interacció entre les persones migrades visibles i les que ja acumulen molts anys de residència.
Tot i manifestar-se queixosos de la presència de voreres aixecades pels arbres, durant el passeig pel barri, vam poder constatar que el nivell de manteniment dels carrers està al nivell de la resta de la ciutat, millor a Poblenou i una mica pitjor a Torre-romeu. No així les xarxes elèctriques de baixa tensió, l’ampliació de les quals s’ha fet amb el cablejat elèctric gruixut a través de carrers i façanes sense cap cura. S’ha deixat el barri de Torre-romeu a mà de les companyies elèctriques i avui la zona sembla un envelat de fils i pals sense lones. Es fa difícil obtenir fotografies urbanes sense el pengim-penjam dels cables aeris.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb aquests comentaris la visita és molt més profitosa. Tot i que les passejades són molt interessants, es fan en contínua tertúlia i intercanvi d’impressions amb els companys, quan llegeixo les teves cròniques trobo nous matisos i valoracions que abans no havia observat.
Gràcies Sebastià.