Carme Molinero i Pere Ysàs, autors del llibre “Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1958-1981)”, en el transcurs de la seva presentació a la Fundació Bosch i Cardellach, el passat dia 17, explicaven que un dels motius que els havia incitat a fer aquest treball de recuperació històrica no era relatar la historia del PSUC, sinó explicar la seva incidència social en la clandestinitat i l’inestimable paper jugat en el període de la transició cap a la democràcia. Parlaven d’una època on cents de persones esperonades per l’ideal comunista, sota les sigles del PSUC, van ajudar a enderrocar la dictadura franquista. No va ser l’única organització, matisaren, però sí la més rellevant: “Elles ens retornaren la democràcia, això sinó es documenta i s’explica podem oblidar-ho”.
Ells no ho sabien, però la seva reflexió sobre l’oblit comptava amb una referència recent en els debats entre el govern i l’oposició durant el recent Ple de pressupostos. En una de les seves intervencions el portaveu del PSC, en acabar els arguments per a replicar les qüestions plantejades per la portaveu de ICV-EUiA, Carme Garcia, va dir: “I, per acabar, lamento haver-la decebut, senyora García. Jo només li puc dir que avui he pogut copsar el que és realment una frase que deia l’Adam Michnik que és: “El pitjor del comunisme és el que venia després.” I vostè ho representa força bé”(59).
En un altre moment del debat, el tinent d’alcalde Joan Manau, reiterà el mateix argument acusatori contra la Carme Garcia: “I, en tot cas, la seva tradició política provinent del comunisme la fa persistir a obligar-la a voler canviar la realitat” (68).
Els dos regidors del PSC utilitzaven la tergiversació de la historia comunista. El primer, emprava els arguments rancis de la dreta reaccionària, la feia còmplice de la dictadura soviètica amb tot el què ha significat el retorn a una incipient democràcia. El segon l’acusava des de la vesant més ideològica, la lluita contra el immobilisme, l’anhel per canviar les coses.
Un i altre van pronunciar aquestes paraules, sense enrogir, perquè són fruit de l’oblit negligent. Han oblidat que si són avui regidors, que si avui poden exercir de polítics, que si avui poden dir el que diuen ho deuen també a moltes persones comunistes protagonistes del retorn de la democràcia. Persones què a més de dedicar una part rellevant de les seves vides a restituir les llibertats individuals, van haver de passar per l’escarni de descobrir com en nom dels seus ideals, a l’altre extrem d’Europa, s’havia sustentat una de les dictadures més crues de la història contemporània.
Ens cal recordar, però també ens cal resistir. No sucumbir als efectes de la persistent publicitat difamadora contra l’ideari comunista, feta des dels sectors més conservadors, per tal de mostrar-lo com un fet odiós amb la finalitat d’avergonyir a qui defensa o ha defensat aquest ideal. Una forma de fer-nos perdre de vista els fets i les conseqüències de la dictadura feixista viscuda, promoguda i finançada des dels esmentats sectors. Els mateixos que avui s’oposen fèrriament a la recuperació de la memòria històrica.
Que el descrèdit cap a la ideologia comunista va fent efecte socialment, es pot entreveure en la contesta de la Carme Garcia a l’atac ignominiós dels regidors del govern, comentat més amunt: “Veig que avui, doncs, el portaveu del grup PSC i vostè m’ha titllat de comunista. Miri, senyor Manau, vostè personalment, fins i tot, crec que està bastant més proper del comunisme i de la fredor del comunisme, en tots els sentits, que no precisament jo. Mai no ho he estat, i respecto moltíssim els comunistes, perdoni. Però que sabrà vostè del que he estat o no?”(70).
Va ser una resposta ideològicament contradictòria, un aiguabarreig entre el recordar i el cedir. Es fa difícil d’imaginar que siguin paraules pronunciades per una persona militant del PSUC des del 1975, la qual fins i tot dins d’Iniciativa ha fet valer amb insistència els seus orígens ideològics.
Certament, ens cal promoure la lectura de llibres com el que se’ns va exposar. Però també que es recopili, s’endreci i és difongui tota la informació d’aquesta època. En resum, necessitem la plena recuperació de la memòria històrica en totes les seves vessants. Només així, estarem en condicions d’igualtat per rebatre democràticament a qui s’oposa a la utopia: la universalització dels drets socials.
Reproducció literal de l’acta del Ple. Pàgines:(59),(68) i (70)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bona la reflexió. Això palesa la pèrdua absoluta de nord del PSC. Tanta renúncia ideològica acumulada en els darrers anys ha fet estralls. Certament, els arguments utilitzats contra Carme García han format part de sempre de la dreta pura. Ja al 1976 o al 1977 els qui érem del PSUC havíem de sentir bajanades d’aquesta mena mentre internament i sovint en silenci patíem allò que passava als països de l’Est. Recordo un míting en un barri de Barcelona on l’orador del PSUC va haver de deixar clar que els comunistes no trauríem la nevera ni el 600 a ningú.
La persistència per denostar el comunisme demostra com calen a fons els arguments més simples. El fet que ara també els del PSC i segurament altres que es defineixen progressistes facin gala d’aquest argumentari només demostra- com bé dius- qua manipulen la memòria històrica- que s’entesten a desconèixer-la, però més greu encara és el nucli argumental del qui diu- com si fos una heretgia- que persistir a voler canviar la realitat és com una mena de vici. Què ha de fer si no un polític? Aquest argument atempta directament contra els idearis emancipadors que volen, és clar!, transformar la realitat, com es va transformar la dictadura en democràcia gràcies sobretot al PSUC, a PCE, a CCOO… Dit això per un membre del PSC és greu però demostra en què s’ha convertit aquell partit nascut al 77 que parlava d’una societat sense classes.
No sé si la Carme va ser o no comunista però jo sí que ho vaig ser i ho reivindico sense complexos. També ho van ser moltíssims quadres del PSC.
Vaig tenir Pere Ysàs com a professor a la UAB i vaig disfrutar molt a les sevse classes, i conec el treball de Carme Molinero. A punt vaig estar fa una setmana de comprar el llibre al veure’l a la llibreria Catalònia de BCN, però ja n’havia adquirit d’altres i anava ben carregat. Serà, però, entre les meves pròximes compres.
Gràcies per l’apunt.
Bon dia i bona hora,
Ara bé, cal reconèixer que l’aplicació del comunisme a les societats que el van instaurar, com ara passa a Cuba, Korea, Xina o Vietnam, té alguns aspectes a reformular. Mai no es tractarà de renunciar als principis d’igualtat econòmica i política, sí, però, de dur endavant i sense tremolors la democràcia als seus estats més superiors, tot utilitzant les noves tecnologies que permeten l’exercici de la democràcia online a través de referèndums i consultes sobre la legislació i les accions de govern. Tot és qüestió de deixar passar el temps i acabar, uns quants segles en seran prou, amb les perversions dels incapaços de progressar per raó dels seus lligams amb els interessos minúsculs de les seves economies i famílies.
Val a dir, també, que malgrat l’indiscutible sacrifici personal de totes les lluitadores, veus solemnes davant la injustícia, tot va ser, com a la plaça de Tianamen, el resultat d’un salt al buit, sense conseqüències a la política real. El militar Franco va morir al llit, sense cap altre trasbals que la malaltia i el seu successor borbònic hereta el poder com si fos una finca d’un terratinent andalús de l’èpòca. Esforç sí que en va haver, però de blat ni un gra. Si no haguessin lluitat, el pes de la història hagués portat els mateixos canvis o, si més no, semblants, que els vertaders actors (el borbó i els franquistes) sabien què es jugaven i ho van fer com els convenia; de fet, encara sobreviuen socialment i política (Fraga a Galiza / Rajoy a Madrid). Mentre que els socialistes han demostrat que l’únic aspecte a modificar és qui mana (OTAN, GAL, guerres de religió a l’Iraq o l’Afganistant, retallades socials) i qui té cotxe oficial amb xofer.
Ara bé, si voleu amagar el cap sota l’ala i viure de les il·lusions adolescents d’un passat trist i fosc, doncs bé, continuem pensant en les glòries d’aquest passat. Falses glòries, jo penso, perquè l’única glòria real és que els protagonistes tenien l’alegria del jovent, alegria natural que tothom recorda com la seva etapa més plena i feliç, i, fins i tot, confonent-la amb moments de progrés i combat, quan, realment, res no hi va haver que hàgim pogut gaudir a posteriori.
És wikileaks i l’ideari comunista la barreja que necessitem per sortir d’aquesta claveguera pseudodemocràtica on ens han abocat. Però, és clar, com serà democràtica una societat que mai no ha estat? És difícil ser allò que no es coneix. És com ser dona en companyia dels masclistes dominants, és impossible de dur endavant al moment que es reclama, però sí a llarg termini.
De moment, fer mal, tant de mal com calgui al sistema d’opressió vigent. Felipe González cobrarà enguany, només de Gas Natural, més de 10.000 euros al mes, per cobrir, una mica més si es pot, de contaminació el nostre planeta i, alhora, dedicar-se a fer-nos callar amb arguments falaços destinats a garantir la seva supervivència envoltat de paper higiènic d”alta suavitat, no sigui cas que se li irriti la pell del forat del cul.
Salut i República Comunista de Catalunya.
el dir que el PSUC no tenia res a veure amb l’estalinisme (que no comunisme). Què va passar durant la guerra i revolució del 1936-1939? Qui anava a passar les vacances a la Romània d’en Xauxesku (fins i tot s’ha fet una pel·lícula -subvencionada- panegrínica sobre aquest fet).
Una cosa (la lluita antifranquista) no treu una altra (la ideològia autoritària estalinista)… A part que ja va sent hora que els dirigents del PCE-PSUC demanin perdó pels crims que van fer.
La dictadura franquista -com es veu dia a dia- en cap moment va ésser enderrocada. D’això, tots els espanyols en sóm complices.
Atentament