No milito, ni he militat mai, en cap organització de l’esquerra independentista. Aquests dies, però, he llegit amb atenció bona part de la multitud de manifestos i reflexions que s’han escrit d’un in altre cantó de la CUP: des de l’Abel Caldera i el Jordi Martí Font, fins al (estimat i admirat) Xavi Oca i el Carles Castellanos. Tot i les lectures, escric això sense haver-me format una idea clara de quina és la millor opció… i abans de saber els resultats finals de l’Assemblea. Donada la meva incapacitat manifesta per l’acció política, vull fer un parell de reflexions a tots els cupaires.
Primer, surti el què surti de l’Assemblea, heu fet el que calia. I és que la recerca sobre la presa de decisions demostra que és més probable que un grup gran i divers de persones triï la solució encertada a un problema complex que no pas un grup petit de persones, fins i tot si el grup petit és format per gent més brillant que el grup gran i divers.
Segon, la CUP és l’organització que realment fa por a les elits d’aquí i d’allà. Estan, tots plegats, esperant amb candeletes un altre 87… i jo us invito a recordar altres moments en què ha semblat que s’acabava el món i en què, amb el temps, s’ha demostrat que la major victòria havia estat mantenir la unitat. Exemple. El 2010 jo mateix vaig signar un manifest demanant que la CUP es presentés a les eleccions, però l’assemblea va decidir no fer-ho. En aquell moment em va semblar un error greu, que obria una finestra perquè l’independentisme (orfe d’ERC per la seva perpetració del tripartit i amb l’EI absent) basculés de manera irreversible cap al neoliberalisme (dels líders) de Solidaritat. Sis anys després, els ideòlegs de SI i el partit mateix són a la paperera de la història (i les seves bases han aprofitat aquella experiència per contribuir a altres projectes, inclosa la CUP). Estaríem millor si la CUP hagués anat a aquelles eleccions? Francament, se me’n fot: la qüestió és que avui l’EI hi és i, discrepàncies tàctiques a banda, segueix defensant el nostre projecte: la independència i el socialisme. Amb tot això vull dir que les condicions (i les contradiccions) són les que són, i que podem seguir somiant si, i només si, la CUP segueix sent el referent de masses de l’EI.
Fetes aquestes reflexions, doncs, felicitar-vos i agrair-vos la feina. Sou, seguiu sent 30 anys després, la nostra (única) esperança.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!