Regressions

S’ha mort Nelson Mandela. Com no podia ser d’altra manera tenint en compte el seu paper en la fi de l’Apartheid a Sud-àfrica, líders i tertulians d’aquí i d’allà han corregut a lloar-ne la figura i a mostrar-se consternats. Durant bona part de la seva vida, però, Mandela no va gaudir d’aquest reconeixement.

Va passar 27 anys a la presó per “terrorista” i, quan la campanya internacional de desinversions i boicot prenia força, els líders neocons del món intentaven aturar-la com fos. Ronald Reagan als Estats Units vetava la “Comprehensive Anti-Apartheid Act” pel seu suport al Congrés Nacional Africà (ANC), que era aleshores a la llista d’organitzacions terroristes. Un altre dels que s’hi oposava, Dick Cheney, l’any 2000 encara explicava per què no se’n penedia del seu vot. I al Regne Unit, Margaret Thatcher feia un paper similar.

Però avui tothom estava de dol. Fins i tot la borsa de Johannesburg (el Johannesburg Stock Exchange o JSE) ha dedicat cinc minuts d’aturada a la memòria de Mandela. I dic “fins i tot” perquè aquesta és la mateixa borsa que es desplomava el dia que Mandela sortia de la presó. Així ho explicava el Financial Times el 13 de febrer de 1990:

Els inversors van començar a espantar-se pel to del discurs de diumenge del Sr. Mandela […] i la seva repetició de les polítiques de nacionalització de l’ANC […]. [El] rand, la divisa sud-africana per inversions, va caure en un moment fins els 0.27$ dels 0.30$ el divendres, tancant a 0.28$, una caiguda d’aproximadament un 10% en termes del dòlar.

I és que el Freedom Charter, el programa polític de l’ANC, no era només un programa d’eliminació del racisme institucional sinó que era un programa de transformació social profunda i contemplava, com no podia ser d’altra manera, la nacionalització dels recursos del país, dels bancs i de les indústries monopolístiques (d’això segurament no en sentirem a parlar en els propers dies).

El senyor William Bowler, de la companyia d’inversions Fergusson Brothers, explicava que “Els inversors estan comprensiblement agitats” per la sortida de Mandela de la presó i el seu discurs, però confiava que “l’ANC, podria molt bé alterar les seves polítiques de nacionalització”… i, malauradament, l’encertava: ja se’n van assegurar ell i els seus de que fos així.

I si els neocons i els mercats es mostraven tan poc entusiasmats amb Mandela, l’altre garant de la democràcia que feia el joc a l’Apartheid era Israel. Segons el diari del Partit Laborista, en ple boicot internacional, el cap de la indústria militar sud-africana explicava que “l’assistència tecnològica israeliana permet a Sud-àfrica evadir l’embargament d’armes que li imposen per les seves polítiques racials”. I és que, com deia l’aleshores Ministre d’Indústria i Comerç israelià Gideon Patt, “Israel i Sud-àfrica són dues de les úniques 30 democràcies del món” (citat de Chomsky, Fateful Triangle, 1983).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!