Regressions

Els titelles que ens governen volen apujar les matrícules dels estudis universitaris. Les pujades són, senzillament, brutals: una involució sense precedent a la història del Reino de España. L’argument que ens repeteixen fins l’avorriment és que, ara mateix, els estudiants només cobreixen un 15% del “cost real” de la seva carrera. És de justícia, doncs, que aquests ganduls malcriats que es passen el dia al bar jugant a la botifarra assumeixin una part més gran del que costen a la resta de la societat. Explicat així, francament, no sona malament. La trampa és com es calcula el “cost” dels estudis, i un cop un entén on és la trampa queda clar, de pas, per què el mercat és probablement una manera horrorosament ineficient (a més d’injusta) de distribuir el fruit del nostre treball col·lectiu. La gent ha argumentat, amb raó, que la primera trampa que fan els politicastros que ens ha tocat patir és la de considerar que tota la tasca de les universitats és formar universitaris. En realitat a les universitats s’hi fan classes, s’hi fa recerca i s’hi transfereix coneixement. Per tant, quan algú agafa les despeses totals de la universitat i divideix entre el número d’estudiants, o és molt burro o té molt mala fe. Però no és aquesta obvietat el que volia comentar. La trampa més subtil és la de comptar que les úniques parts interessades en formar universitaris són l’estudiant i la universitat: que l’estudiant vol un servei i la universitat li ven i aquí s’acaba la cosa. El fet és que tenir universitaris formats és, segurament, bo per la societat i això no es té en compte en el plantejament “de mercat” a què ens volen acostumar. És cert que és difícil quantificar quina riquesa genera cada graduació però una manera barroera podria ser mirar quina relació hi ha entre la proporció de graduats universitaris i la riquesa d’un país. Les dades de graduacions són de la taula A1.3a d’aquest document de la OCDE i les de PIB de l’FMI (any 2010-2011). El que es veu és que, en mitjana, per cada 1% de graduats entre la població el producte interior brut d’un país creix uns 644 dòlars per càpita (pels països de la OCDE). O dit d’una altra manera, cada graduació està relacionada amb 64.400 dòlars més a l’any pel país. Òbviament, no sabem què és l’ou i què és la gallina: si els països són més rics perquè tenen més graduats o si tenen més graduats perquè són més rics (o si són més rics i tenen més graduats per alguna altra raó)… però parafrasejant el Jorge Wagensberg “els països rics saben que són rics perquè fan recerca; els països pobres pensen que els països rics fan recerca perquè són rics”. L’argument dels neocons que ens governen és el de país pobre. Jo m’inclino a pensar que, si més no una part d’aquest 64.400 dòlars anuals són conseqüència de tenir més graduats… ni que siguin un 1% estem parlant de més de 600 euros l’any per toda la vida d’un graduat: com a societat, si fem el càlcul de costos i beneficis, el més intel·ligent seria pagar els estudiants, enlloc de cobrar-los la matrícula. Es tracta només d’un exemple del que els economistes anomenen “externalitat”: un efecte que va més enllà del comprador i el venedor. Si les externalitats són importants (com és el cas dels graduats universitaris, que tenen efectes positius per tota la societat) el mercat és un mecanisme que sistemàticament produeix massa pocs dels “productes” que són bons per la societat (per exemple, posa matrícules massa altes a la universitat) i massa dels que són dolents. I és per això que en molts àmbits de la vida econòmica caldria abolir els mercats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!