Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
Una virulenta partida de ping-pong amb J.F. Mira
Estic
netejant la memòria de l?ordinador i arxivant en cedés els documents que hi
guarda. Cal
deixar-ho tot ordenat i classificat, per raons purament testamentàries. La
tasca m?ha permès rellegir articles antics i recuperar algun text literari que
vaig deixar embastat i oblidat. Entre les coses que he trobat i rellegit hi ha
una extensa carta que vaig trametre per correu electrònic a l?eminent
intel·lectual, pare de totes les pàtries valencianes, en Joan Francesc Mira.
Ens dispararàrem a matar, com podreu comprovar si us aveniu a llegir el
document.
El motiu
de publicar aquesta polèmica (que m?afonarà encara més en el pou del descrèdit
intel·lectual i literari, però tant se me?n dóna) no és altre que l?orgull. No
em reca reconèixer-ho. En arribar al final del document, quan Joan Francesc
Mira em perdona la vida i escriu que algú em va fer un gran favor no publicant
una carta pública que li vaig adreçar, llavors m?he pujat a la figuereta,
enardit. Jo sempre he donat la cara, pel que he dit i pel que he escrit. I si
m?he equivocat, no em sap greu abaixar la veu i reconèixer-ho. Però aquest no
és el cas. Així doncs, no em feia por
que aleshores la carta es publicara, ni ningú em va fer cap favor ocultant-la (si és que la va ocultar qui diu Mira que la va ocultar).
En el document he inclòs també alguns fragments dels articles de Joan Francesc
Mira que em ?calfaren? a escriure la carta primera, la que no publicaren,
perquè us feu al cas dels motius. Després, hi ha la carta pública ?no
publicada- de la polèmica, la seua resposta i la llarga carta que li vaig
enviar explicant-li com va ser que la
UPV se?n va anar cap a territori d?Unión Valenciana, i quin
paper hi va tenir ell. Ara fa 10 anys d?aquell succés polític, i 4 de la
virulenta partida de ping-pong que tinguérem l?il·lustre intel·lectual valencià
i aquest orgullós escriptor de tercera categoria, avui en excedència voluntària
indefinida.
Tot i amb
això, no sé si caldrà aclarir -als qui llegireu el document- que, òbviament,
l?amistat amb Agustí Cerdà s?ha esvaït i, per descomptat, Carod-Rovira ja no és,
afortunadament, el meu Secretari General.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vols enllestir ràpid una feina avorrida com és arxivar documents, i no te’n pots estar de rellegir tot el que has escrit i rellegit mil vegades… I t’hi passes dies, fins que no enllesteixes!
Si véns per Vilafranca també hi trobaràs gent amiga.
No sé pas si conec algú de Barxeta, per què? És que conec valencians que, sincerament, no sé exactament de quina localitat són…
Aquesta, no per desconeguda més interessant picabaralla amb Mira -perdona per la maldat- m’ha fet reflexionar de tot el que ha passat en l’entorn del " nacionalisme d’esquerres". He tornat a reviure unes contradiccions, unes decepcions que tenia, com la renuncia al catalanisme i el flirteig amb el blaverisme, l’ambigüetat, el no dir les coses pel seu nom, les renúncies, les pors, etc. I penses que el BLOC és una cosa amorfa com ho ha estat UV i que no ens porta enlloc. Per tant, tan sols n’hi ha una sortida per al poble valencià, no sols el "serà d’esquerres o no serà" de Joan Fuster: a més, serà catalaniste o no serà, perquè en aquest sentit radica l’estratègia dels nostres enemics, que renunciem a l’arrel catalana que tením perquè ells saben molt bé que és la nostra força. M’ha emocionat el tema del teu oncle anarquiste, l’atac injust i una altra vegada, ambigu de Mira. De quina part està? Si que veig en ell eixe travestisme de catalaniste al principat i blaverot a la capi i, per suposat, hem pareix moltes vegades un insuportable pedant i déu a la terra. Felicitats i continua així.
Benvolgut Cucarella no hauria sospitat mai que l’embolic hagués estat tan llarg, per la part que em toca i tot seguint el consell d’en Mira vaig llegir el llibret d’en Siguan com també he llegit bona cosa dels relats que enganxes per ací i el llibre de la lenta agonia dels ametllers. Magnífica novel.la de la qual només puc dir-te que em feu passar unes molt amables horetes. Escrius molt bé i tens tot un corpus sentimental que arriba a molta gent. Igualet igualet que en Mira però, al revés. I què hem de fer? Som una gran nació i es precís que hi haja de tot.
la dels escriptors acabats…
No penses tornar a la política activa?. No vegis mala
intenció en la meva pregunta!. Només en sorprèn que t’ho hagis deixat tot, el
tabac (això està molt bé!), l’escriptura i la política, no m’ho acabo de creure
encara. Els Països Catalans estan passant per un mal moment, segurament el
pitjor des de la desfeta d’Almansa, no sé com, ni quant, ni on, ni .., només sé
que no podem abandonar, ara no!. Recordo una frase que t’he sentit pronunciar
alguna vegada, “una guerra només es perd quan s’abandona”. Són molts els
entrebancs, punyalades i decapitacions que has patit, però en resisteixo a
pensar que han acabat amb el teu esperit de “guerrer”. Cal seguir endavant, cal
seguir lluitant, repeteixo no sé com, però només sé que ara no podem abandonar,
ara no!
He llegit en algun lloc que tret d’aquest blog a penes escrius gran cosa en aquests dies incerts. Jo et propose que escrigues una història crítica de la deriva del nacionalisme valencià des de l’any 87. 20 anys són una xifra rodona per a fer balanç del despropòsit. Això sí, seria injust perquè endevine que vendria molt més que bones novel·les teues,…