És el cas d’Elektra, òpera que segueix cronològicament Salomé. He observat en el Liceu que el públic es manifesta una mica fred, desentusiasmat, amb les òperes contemporànies. Però amb Strauss no. L’atractiu de la seva música per a un diletant normal i corrent rau, insisteixo, en la grandiositat i varietat tímbriques. Si no ho recordo malament el senyor Strauss va visitar Barcelona en ocasió de la inauguració del Palau de la Música a principi del segle XX.
Elektra vol matar la seva mare, vet’ho aquí. Per a venjar la mort del seu pare, el rei, assassinat quan tornava de conquerir Troya. Un rei que va morir en mans de la seva dona, ja s’entén. Una tragèdia grega de Sòfocles. Aquestes històries clàssiques a vegades ens espaordeixen per la seva infàmia, perfídia i criminalitat, talment com si el món modern s’hagués alliberat d’aquestes misèries humanes.
Bé, sigui com sigui Elektra, que només viu per a la venjança, acompleix el seu desig i amb l’ajut del seu germà Orestes maten la mare. És tan incommensurable l’alegria d’Elektra que balla, es torna boja i mor. Tot d’una mà. Un hom diria que en aquestes tragèdies gregues tothom mor. Efectivament, igual que ara.
Aquestes representacions d’Elektra al Liceu, només set, han comptat amb un elenc de primeres figures. Les dues veus femenines, Elektra i la seva mare, han estat interpretades per dues sopranos excelses, ben conegudes pel públic liceísta. La nord-americana Deborah Polaski i Eva Marton, la veterana cantant hongaresa. És un privilegi poder sentir la qualitat de les seves veus i l’excelsitud de la interpretació. El públic s’hi va volcar.
Doncs ja ho veieu, anit vaig anar a funció. 110 minuts seguits a la butaca, sense interrupcions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per l’audició al Liceu. pel que fa a Electra, totes les tragèdies gregues dormen al cor dels homes i les dones, són la matèria dels somnis i dels complexos que els turmenten. Bona nit