Air Berlin, Catalunya, independència, estratègia, Europa…

El cas de l’editorial d’Air Berlin em serveix d’excusa per complir amb un deute que tenia pendent de fa temps amb Xavier Mir (Un possible desllorigador: ICV). El cas és que aquest episodi, si bé que altament lamentable, haurà servit, espero, per posar de manifest una realitat que, de vegades, tinc la impressió que no volem, o no podem veure com caldria. Ho he dit en altres ocasions, però aquest afer em permet recordar-ho: el problema no és, només, a Madrid, sinó que cada cop més és a la resta d’Europa. En el meu grup al Parlament Europeu (Verds/ALE) hi ha 13 alemanys, de llarg la delegació més nombrosa, a banda de sis francesos, dos austríacs, dos italians, etc… En el grup tenim grans coincidències en molts temes relatius a drets humans i drets dels pobles, però en quatre anys que portem de mandat segueixen sense entendre, almenys la majoria, la qüestió catalana. (segueix…)

De fet, és habitual que hagi de dedicar força temps i esforços a desmentir determinats articles que
publica la premsa europea en relació a Catalunya, com ara aquells que
circulaven en el seu moment en relació al debat de l’Estatut i que va
provocar que més d’un i de dos companys de grup em preguntessin: però
escolta, és veritat que esteu a punt d’una guerra civil?.

Recentment els vaig regalar a aquelles i aquells companys de grup que parlen alemany el llibre Katalonien: eine kleine landeskunde (Catalunya explicada als alemanys), de Klaus-Jürgen Nagel. Molts m’ho van agraïr, i fins i tot em consta que alguns se’l van llegir. Forma part de la meva humil però convençuda campanya de sensibilització i convicció.

Entre d’altres assumptes, per exemple, he hagut de dedicar nombrosos esforços a fer-los entendre per què és de justícia que el català sigui una llengua plenament reconeguda en el sí de les institucions europees, i per què no em conformo quan em responen que, què més vull, si ja tinc reconegut el castellà (veure categoria Llengües (català a la UE, multilingüisme,…) ).

Després d’una inicial sensació de frustració, vaig passar a mirar de comprendre el per què de tantes reticències per part de gent ideològicament molt afí en d’altres qüestions. La resposta la vaig trobar en dues línies argumentals: per alguns/es, el problema és que relacionen el nacionalisme català amb projectes clarament excloents, artificials, fins i tot racistes (Lega Norte a Itàlia, Jorg Haider a Àustria, etc…) i simplement creuen que tots els nacionalismes basats en reclamar un Estat propi són iguals. Aquí l’esforç passa per explicar-los les especificitats del nacionalisme català, emmarcant-lo en la seva història.

Per a d’altres, en canvi, el problema és que només perceben un model de construcció europea, aquell que es basa en l’existència d’Estats centralitzats i forts, al mateix temps que temen un procés d’atomització dels actuals Estats europeus (Bèlgica, Regne Unit, Espanya,…). A aquests miro d’explicar-los que, primer, no és necessàriament negatiu la proliferació d’actors subestatals, o fins i tot l’aparició de nous Estats, si es manté el principi de subsidiarietat i si serveix per ser més eficients i poder respondre millor a les necesistats i sensibiliatst dels diferents pobles que formem la UE, i segon, que avui les realitats econòmiques, socials i culturals són manifestament, almenys en molts casos, transnacionals, i que la màxima eficiència no sempre passa per les relacions interestats (un exemple és l’euroregió).

El cas és que, malgrat que pensi que els meus companys i companyes de grup estan equivocats/des quan valoren i avaluen el paper i el sentit de Catalunya com a país, això no treu que la manera de convènce’ls per tal que siguin ells qui entenguin el meu, el nostre, punt de vista, no pot passar mai per la imposició, sinó pel convenciment.

La raó és molt simple: nosaltres som pocs, i ells són molts, nosaltres tenim encara notables mancances institucionals, i ells tenen el control sobre totes les institucions importants, etc… I si per una banda em sembla que no és gens ètic imposar una idea quan es té la majoria, per l’altra considero també ingenu voler-la imposar quan s’està en minoria.

Podria apostar per una estratègia de ‘pit i collons’, tal i com alguns defensen, i suposadament apliquen, però, primer, em sembla que aquesta és una estratègia massa fonamentada en un ús i abús de la testosterona, i penso que ja toca que busquem fórmules una mica més incloents, menys masclistes, i més entenedores per tal d’atreure gent que, no és que no ens defensi per què ens té mania, és que simplement no entén què és allò que volem, ni per què ho volem. I segon, potser va essent hora que ens preguntem si no seria més efectiva una estratègia destinada a presentar Catalunya com l’avantguarda en temes que siguin atractius per la resta d’Europa, i del món, i no només com un país que centra la seva projecció internacional en reclamar que se’l reconegui com a tal (per molt que això darrer sigui, també legítim).

En altres paraules, guanyarem adeptes, simpatitzants i recolzament quan siguem capaços i capaces de situar a Catalunya, com a marca pròpia, al capdavant de temes com la solidaritat i la promoció dels drets humans, la innovació, el respecte per la diversitat, la protecció de la natura, la promoció de la pau i el desenvolupament, l’esport, la cultura, etc…

Resumint: No descarto la independència com a opció de futur. No sóc antiindependentista. Però sí descarto que la única opció de futur per la qual calgui treballar sigui la independència de Catalunya. Això és el que volia dir en un apunt anterior (Següent estació …), de manera metafòrica, el qual, malauradament, ha estat algunes vegades mal-interpretat (de vegades potser sense voler, d’altres estic segur que de manera manifestament volguda).

Si algun dia té lloc un eventual referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya (escenari al qual aspiro) voldria que es fes en un context en què, en cas que la resposta de la població fos majoritàriament a favor de la independència (caldria veure com i quan), aquesta possibilitat es veiés fins i tot com una oportunitat per a la resta de la UE, i del món, i no com un problema, i que per tant trobéssim a l’altra banda dels Pirineus els suports que segurament ens mancaran a aquesta.

Aquest és l’objectiu que em mou, que Catalunya sigui reconeguda per les seves virtuts, sigui un Estat independent, un Estat federat o una república confederada, sempre, però, en el marc de la UE.

Per això, a més a més de la qüestió nacional, em preocupen d’altres temes com la igualtat d’oportunitats home-dona, la preservació del medi ambient -també dels mars i oceans-, la promoció de la pau, la lluita contra el canvi climàtic, els drets d’altres pobles que ho estan passant francament pitjor que no pas nosaltres, la justícia socials, etc…

Personalment no entenc el treball nacional si no és complert, holístic, multifactorial, multidimensional i multisectorial. Per això miro de parlar, llegir, aprendre, i treballar sobre temes que, potser directament no es perceben com a associats a Catalunya, però que per a mi són igualment importants des del punt de vista de com vull que Catalunya sigui, també, percebuda arreu del món, més enllà de com un poble orgullós de sí mateix. El meu somni,per dir-ho clar, no és només una Catalunya sobirana, sinó una Catalunya respectada i altament valorada, dins i fora de les seves fronteres.

Per tot plegat no em conformo amb avançar en el camí de la construcció nacional exclusivament amb aquelles persones que només busquen la independència, sinó que penso que, si veritablement volem avançar, ho hem de fer de manera conjunta totes i tots els qui de debò ens sentim insatisfets amb l’status quo actual, indiferentment de l’objectiu final i de l’àmbit en el qual treballem.

I si ho penso és perquè constato les dificultats que cada cop més tindrem per avançar, no només degut a l’oposició d’una determinada Espanya, sinó també, cada vegada més, d’una determinada Europa, i més encara, d’una determinada manera de veure i de gestionar el món.

En altres paraules, no sé fins on arribarem, però sí tinc clar que tenim més a guanyar junts que separats, i més si allò que ens separa són etiquetes supèrflues sobre qui és més o menys nacionalista, o qui és més o menys radical, o qui vol anar més o menys lluny. Aquestes distincions, avui per avui, em semblen més un favor que fem de cara als adversaris que no pas a nosaltres mateixos.

Per avançar cal tenir clar cap on anem, primer, però també com hi anem, i amb qui. Guanyar adeptes és fonamental, però no només a Madrid, insisteixo, sinó a Europa. I per això cal dotar-nos d’una capacitat empàtica que ens permeti saber quines són les pors i les reticències, i contrarestar-les amb arguments.

L’editorial d’Air Berlin és un símptoma que posa de manifest allò que, personalment, fa temps que constato a les institucions europees: i és que estan guanyant la partida aquells que es dediquen a intoxicar els nostres veïns amb mites, fantasmes, falàcies i d’altres lamentables actituds. I en conseqüència, nosaltres, els qui creiem en l’Europa dels Pobles i de les persones, i no en la dels Estats, l’estem perdent. I entre d’altres motius, l’estem perdent perquè, penso, ens estem equivocant de terreny de joc. La clau avui ja no és Madrid, és Europa.

Font foto: portada del llibre Katalonien: eine kleine landeskunde (Catalunya explicada als alemanys), de Klaus-Jürgen Nagel.

26 pensaments a “Air Berlin, Catalunya, independència, estratègia, Europa…

  1. Potser els hauries d’explicar als teus amics, que és una fal.làcia estar a favor del medi ambient i totes les causes ecologistes havudes i per haver.
    I al mateix temps voler anorrear llengües i cultures de forma més o menys dissimulada.

  2. Raül,
    Has fet un post molt ben raonat i treballat. Ja saps que jo sóc independentista des de molt jovenet, i he fet d’aquesta la meua lluita primordial, per la qual cosa hi ha diversos conceptes en què discrepo dels teus arguments. M’agrada aquests debats amb els quals podem intercanviar opinions un xic discrepants. Primerament, la situació política de Catalunya la considero greu actualment. Hem comprovat com el govern del PSOE pot ser igual de corrossiu i d’espanyolista com el del PP. L’engany de ZP en el tema estatut és un fet massa greu com per passar-lo per alt.  El fracàs de la reforma estatutària hauria d’haver fet reaccionar les forces polítiques catalanes, i no ha estat així. La societat catalana tampoc no ha castigat el PSOE, sinó que la premiat, la qual cosa és francament incomprensible. El PSOE ens ha portat a un atzucac amb difícil eixida. És per això que crec tan urgent un canvi de rumb de la política catalana, i que el PSOE deixi de ser el partit majoritari que remena totes les cireres. El cas de Bracons fa uns anys, o el del transvasament de l’Ebre recentment, són mostres inequívoques que el PSOE és un mal negoci per als partits de l’esquerra catalana. Els deixa sense arguments i debilita l’electorat. Ja saps que jo aposto per l’articulació d’una esquerra nacional, que intenti portar el PSOE a un segon pla. Potser és una utopia, però crec urgent aquest canvi de rumb si no volem veure encara més sucursal la política catalana. Jo no em nego a negociar amb “no independentistes”, i estic parcialment d’acord amb la teua metàfora de “l’estació”, tot i això amb l’Espanya implacable de sempre (de dreta o d’esquerra) el trajecte ha de ser ferm. Quant a Europa, el concepte estat és també implacable, amb la qual cosa molts polítics francesos, alemanys o britànics es mostren jacobins i nacionalistes-estatalistes.
    Canviant de tema, per suposat que m’agrada que parlis d’una gran varietat de temàtiques, ja que t’engrandeixen com a polític, i no per això deixes de tenir Catalunya com a prioritat. De fet, allò que diem “fer país” rau en tots els àmbits de les nostres vides. Jo porto una intensíssima vida literària i cultural, amb tota mena d’actes setmanals, molts dels quals de difusió de la literatura ebrenca, i crec que aquest és el meu gra de sorra en la potenciació del concepte país. De vegades, aquestes activitats són més útils per al fet nacional que l’activitat política, sobretot quan aquesta activitat política és bàsicament amateur com és el meu cas.
    Bé, Raül, seguim amb els camins de l’estació, encara que jo sóc dels que agafaria un tren de via ràpida (i mira que sóc antiAVE). També crec en una Catalunya en el marc de la UE, però amb plena sobirania. Cada cop veig Espanya com un estat que no ens deixa caminar i que marca totes les traves possibles, des del camp esportiu al camp econòmic.
    Com bé saps, molt content per la derogació del transvasament de l’Ebre, tot i que, no ens enganyem, d’aquí un parell de mesos sortirà algun altre projecte transvasista. Aquest tema mai no s’acaba!!!
    Una abraçada des de Campredó,
    emigdi

  3. avui, amb Europa perfectament consolidada, quina falta ens fa pertànyer a una supraentitat com Espanya? Aquesta és la tendència imparabla: la de l’Europa de les nacions, una nació-un estat, i seguint el model de relació entre nacions com el que es segueix entre els estats americans.

  4. Aquest dimarts 10 de juny a les vuit del vespre, concentració davant del consolat alemany a Barcelona (Passeig de Gràcia, 111 11a, creuament entre Diagonal i Passeig de Gràcia) per denunciar els insults proferits per Air Berlin contra la nació catalana). No és una concentració antialemanya, ans al contrari, és una concentració perquè a Alemanya, poble amic del català, coneguin les vileses comeses per aquesta empresa. Per aquest motiu, i per constatar el nostre respecte i la nostra amistat amb la nació alemany, instem a portar, a més de banderes catalans, banderes alemanyes com a senyal de concòrdia. Catalunya, nació d’Europa! Endavant, catalans!

  5. Raül,
    Oblidava. Quan la fira del llibre de Frankfurt, Jordi Ferré, l’editor de Cossetània de Valls, em va regalar aquests dos llibres d’explicació de Catalunya als alemanys, i em va fer una gran il·lusió. A part de professor d’anglès, també ho sóc d’alemany, i els he llegit tots dos, i aviat posaré fragments del d’alemany al meu bloc d’idiomes Nessie School, també a Vilaweb. A més, l’alcalde d’Amposta, Manel Ferré, de CiU, va assistir a la Fira ja que la ciutat havia estat capital de la cultura catalana el 2006, i jo vaig col·laborar molt amb l’organització. Em va portar de Frankfurt un altre llibre amb traduccions literàries d’autors catalans a l’alemany, tot un detall!!! Com deia abans, malgrat ser independentista dels del morro fort, com també crec en les “estacions”, tinc molt bona sintonia amb polítics dels diferents àmbits de la catalanitat, de la qual cosa sempre en faig bandera.
    Salut i aigua,
    emigdi

  6. No, la postura d’aquest senyor no és la d’una persona desinformada, sinó la d’algú que segueix els mitjans de comunicació espanyols. De fet el que diu és el que pensa la major part de la població espanyola.

    Podem ser tot lo educats que vulguem, però si l’editorial d’Air-Berlin hagués anat dedicada en termes similars a les persones d’origen jueu, o de color, o musulmans, les hauríem identificat automàticament com a xenòfobes o racistes.

    El que fan la majoria de mitjans de comunicació espanyols (tant d’esquerra com de dreta) respecte els catalanoparlants és senzillament intolerable, el problema és que ens hem acostumant tant a l’insult que ja ho trobem normal. Això també els passava als jueus a l’Alemanya d’abans de la segona guerra mundial.

    Fes l’exercici de mirar algun d’aquests mitjans digitals espanyols (o també et pot servir l’Avui) que deixen posar comentaris, busca algun tema català i llegeix els comentaris. Molts d’ells si anessin dedicats a persones de qualsevol altra ètnia es consideraria que podrien tenir consequències penals, però en ser dedicats a catalans no tenen cap importància i els moderadors no fan res per evitar la seva publicació. En canvi per exemple el diari El País es nega a publicar comentaris en català, quan per altra banda admet comentaris amb amenaces a polítics o persones d’origen català.

    La veritat és que si no es fan accions, no hi ha queixes, i ho tolerem, arribarà un dia que el català estarà igual de “prohibit” com durant el franquisme, sense necessitat de fer cap llei. Exemple, l’altre dia van obligar a dos jugadors de l’ACB a Barcelona a parlar en castellà. La resposta va ser que un dels jugador va demanar perdó (per parlar en català), i no he sentit cap polític presentant cap queixa sobre aquest fet.

  7. Per tal de poder projectar els actius del país en la construcció europea i en el context internacional (el que tu en dius ser l’avantguarda en valors, etc.), cal que disposem de tots els òrgans de representació de què disposen els estats membres de la UE. ¿Què va succeir amb tots els suggeriments que la Convenció Catalana per a la constitució europea va fer? Van anar directament a les escombraries perquè no teníem la representativitat que tenen els estats de la UE. ¿Com volem incidir realment en la política internacional promovent d’una manera efectiva els valors que tu proposes si no tenim un estat propi?
    Aquestes consideracions, com moltes d’altres, ens haurien de fer veure que la independència dins la UE és la hipòtesi neutra pel que fa a quin ha de ser l’estatus de Catalunya. Qualsevol altra proposta s’hauria de justificar. ¿O és que no volem tenir una política internacional pròpia per decidir com la fem? ¿O és que no volem decidir si volem ser solidaris i com? ¿Volem continuar vivint en una mena d’irresponsabilitat davant els reptes que planteja el model de globalització actual?

    A més a més, el problema de la incomprensió per part dels altres desapareixeria gairebé automàticament, perquè ¿algú considera que l’estat holandès és ultranacionalista si defensa la seva llengua i reclama que sigui oficial en les institucions de la UE? O l’estat suec? O l’estat francès o el que sigui? La independència tindria també, doncs, un efecte terapèutic i higiènic perquè dissoldria molts pseudoproblemes, terriblement tediosos.

  8. Em sembla qe hi ha una una contradicció flagrant pel que fa a les reaccions que ens expliques dels teus col.legues alemanys. La qüestió dels poble sense estat a Europa – no només, ni de bon tos, el cas català- no és pas cap subjecte anecdòtic que ses pugui resoldre a la cafateria amb quatre llocs comuns i solucions fàcils recomanades per cosmopolites de pa sucat amb oli que vessen pternalisme pels quatre costats.

    Vull dir que és un tema que es mereix el mateix rigor intel.lectual que l’esquerra ecologista dedica al reguitzell de temes als que tu fas referència. Altrament, el resultat lògic de la desídia intel.lectual és la indiferència culpable davant la difamació de tot un poble i la seva llengua que fa Herr Hunold d’Air Berlin. Si aquesta mena d’insults Air Berlin els haguès adreçat a un altre col.lectiu, el tema segurament ja figuraria a l’ordre del dia de la vostra cambra a Strasburg. Imagina que en comptes d’escriure que “platja de Palma” en català sona ridícul i que, en canvi, “Playa de Plama” és bonic, majestuós i evoca un gran imperi, Hunold hagués dit una barbaritat semblant sobre el polonès…”en comptes de ‘Breslau’ ara ens fan retòrcer la llengua per tal de pronunciar ‘Wroclaw’, que a sobre sona com el nom d’un poble amb quatre vaques pudentes”, etc.
    Suposo que se n’hauria organitzat una de mil dimonis. La pregunta és per què el respecte que lògicament s’atorga sense condicions a les minories reconegudes com a tals, i que també s’espera pels pobles que ara tenen el seu propi estat, pels catalans no és vàlid?

    Les institucions predecessores de l’actual UE no es van pas distingir mai pel seu compromís democràtic  pels drets dels pobles català, basc i gallec durant la dictadura franquista. No recordo que hi hagi hagut mai cap protesta oficial ni cap suport finacer o moral concedit a organitzacions de la resistència cultural. Els alemanys de l’esquerra ecologista potser també s’haurien de demanar per què a ca seva encara hi ha personatges de primera fila com n’Hunold que poden escarnir una cultura i una llengua europees en públic i campar tan tranquils, sense que cap mitjà informatiu de la RFA se’n faci ressò. Vull dir amb tot això que els intoxicadors de la Brunete mediàtica i els incompetents corresponsals dels mitjans alemanys a Madrid saben molt bé amb qui se les hauen i que, de fet, ja tenen la feina mig feta. No ens fem doncs, cap il.lusió, els polítics europeus tampoc no són cap llumenera, el camí cap a la igualtat efectiva dels habitants del continent serà encara molt llarg. Ara potser alguns han entès que homes i dones són tots iguals, independement del seu gènere i orientament sexual. Ara bé, aquesta mateixa gent paradoxalment et parlarà de “Regionalsprachen” i “Nationalsprachen”, convençuts fins al fons que hi ha llengües i cultures “grans i cosmopolites” i d’altres, com la nostra, “petites i tribals”, això, sí, fins que no conquereixen un estat propi, com l’estonià o el maltès, per exemple. A veure qui és el maco que les denigra, ara, aquestes dues!

    Si s’escau també es podria comentar als teus amics alemanys que a Berlín, la nova capital d’Europa, hi ha una avinguda que els nazis van batejar Spanische Allee en honor de la legion Condor, els mercenaris responsables dels bombardeigs de Gernika i també de Lleida. Fins ara el carrer conserva el mateix nom.

  9. Es possible que si els hi parlem, de l’Europa de les Regions, una Europa Federal,Federació de Regions Europees,digues-li Lands,Estats,Comunitats Autònomes o Regions Auitònomes com a Itàlia,potser ho acceptarien milor i a nosaltres tant ens seria,tota  vewgada que acopnseguissiom la legislació i l’ estatus juridic adequat,en el ben entés que el paper dels estats vagi essent testimonial i vagi prenent pes el Super-Estat Europa amb institucions fortes i que es relacioni quasi directament amb les institucioins autònomes europees.
    A nosaltres ens fot aquesta nomenclatura per que ja en teniem  d’ Estat iels veins ens el van foptre enlaire i ens varen ocupar militarment,de fet és aixó que cal explicar i només aixó , però costa d’ acceptar als estats això per que tots s’ han afartat de fotre putades a les seves “regions”: No et dic res de les putades que els hi han fet entre  francesos i alemanys a Estrasburg hi ha un momument amb una mare i dos fills morts a la falda que algun dia hauries,Raül, d’ explicar qué significa.Saboya va entrar a FranÇa amb un referendum ,però dues condicions bàsiques d’ aquest referendum mai les ha complertes la República veïna .Corsega simplement els francesos la vàrem comprar,que passa amb trosos dePolònia……la llista és inacabable i les gueerres i gueerres i morts i morts d’ aquests estats?
    Aquests Estasts no tenen ja raó d’ existir i no cal voler esser un mes entre les seves sagnants històries, potser cal crear una cosa nova.

  10. Sembla que en aquest paragraf

    “Si algun dia té lloc un eventual referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya (escenari al qual aspiro) voldria que es fes en un context en què, en cas que la resposta de la població fos majoritàriament a favor de la independència (…)”

    confons dos conceptes diferents. El dret d’autodeterminació és el dret que tenen els pobles a decidir democràticament si volen ser independents o no. Així doncs, quan es diu que el Quebec s’ha autodeterminat dues vegades no es vol dir que s’hagi independitzat dues vegades (evidentment, perquè encara forma part de Canadà), sinó que s’ha pronunciat dues vegades sobre la independència.

  11. Borra, borra todos esos mensajes, que como ya te han dicho
    antes, tu borra ya te cansara, lo mismo voy hacer yo, y aviso a todos, “LO
    QUE ESCRIBAIS HACER COPIA, Y VOLVERLO A INSERTAR cuando OS LO BORRE, QUE SE
    ENTERE ESTÉ y COMPAÑIA QUE NO TODOS PIENSAN IGUAL QUE SU MENTE
    PUTREFACTA¡¡¡”.

    1º ¿Presentan demanda contra tú persona?,… pues preguntate cual puede ser
    el motivo tio listo¡¡¡.

    2º ¿Y esto? ( per cert el logo també ha estat publicat per Llibertat
    digital
    i El
    Mundo
    ) … Joan, asume las consecuencias rey, no busques
    donde no hay, tú denunciaste y exijias con poco talante (mas bien
    retrasadamente) y otros dan una noticia… ¿ó ahora quieres darnos a entender
    que ellos tienen la culpa?

    3º Nada, nada… tú adelante con tu prepotencia, y exijeles unas disculpas y
    entonces daras tú PERDON¡¡¡ vamos TÚ eres TONTO ó TONTO¡¡¡ ya que MAS TONTO NO
    HE CONOCIDO NI CONOCERE¡¡

    4º ¿y para REMATAR? ( A què espera
    el Govern Espanyol per defensar la dignitat d’una llengua?
    ),
    vamos¡¡¡, llevais años dando por culo, a los Mallorquines la lengua por los
    cojones, a los Valencianos por lo Huevos, teniendo cada una de nuestras
    comunidades nuestra lengua, y ahora quieres ( “Exije¡¡¡ Exije¡¡”)
    donde esta el GOBIERNO ESPAÑOL?, ¿ese que tu REPUDIAS?, ¿ese que no es TU
    PATRIA?, ¿ese al que deshonras?… ¿pero TIOOOOO tu donde te columpias, que
    fumas o que droga oxigenada tomas Chalao perdioooo¡¡¡?, eres una grano en el
    culo, y pretendes que te tiendan la mano¡¡¡, ¿lo harias tú?, pues ya tienes tu
    respuesta GILIPUERTAS¡¡¡

    PD: Borra borra que te lo vuelvo a colgar IDIOTA¡¡¡

  12. Raül,
    gràcies per l’apunt, llargament esperat. Demà miraré de posar-te un comentari sobre el tema, però ho faré aquí mateix, al teu bloc, perquè al meu hi faig vaga. Per cert, una de les condicions per deixar de fer vaga és que com a mínim dos dels tres partits que reconeixeu el dret d’autodeterminació (ERC, CiU i ICV) us assegueu a parlar-ne, si cal amb l’arbitratge del Cercle d’Estudis Sobiranistes o de la PDD. Com ho veus? Només demano parlar. Com pesones civilitzades. Tan difícil és?
    De moment, però, fixa’t en una cosa: la quantitat de visites i de comentaris que has tingut avui per haver parlat de la independència. T’adones que és un tema que interessa i molt? Entens per què demano que puguem exercir el dret d’autodeterminar-nos?

    Gràcies un cop més per l’apunt i per la feina de pedagogia i fins aviat.

    El blocaire que fa vaga de bloc.

  13. Benvolgut Raül,
    probablement la meva experiència interncional sigui bastant més limitada que la teva i, a més, no m’he dedicat mai a anar fent pedagogia. Però quan m’hanpreguntat he respost sense mossegar-me la llengua. He arribat a la conclusió que que ens entenguin o no depèn bàsicament de 2 coses: (1) de qui ho explica i (2) d’on és la persona a qui se li explica. Pel que fa a (1) estic fart de sentir que “quan ho expliques, a l’estranger no ho entenen” a persones que no s’ho creuen elles mateixes. A qui podrien convèncer, doncs? I pel que fa a (2), he viscut 5 anys a Irlanda i quan deia que era de Barcelona (la fòrmula que acostumo a fer servir) mai vaig haver d edonar cap explicació, el discurs me’l feien ells! I un cop, a Ginebra, vaig explicar el tema en dos segons: durant una visita guiada al CERN uns polonesos em van preguntar si em considerava espanyol i els vaig respondre “Vosaltres us consideu russos, o alemanys?” Amb una sola frase ho van entendre… A vegades és tan fàcil com dir les coses pel seu nom.

  14. Raül , m´ha agradat el article, però m´entristeix.
    Realment en aquesta Europa si no ets estat no ets res, i crec
    que els que estimem el nostre poble, per la seva supervivència, al final
    l´únic que ens queda és la independència, o si et fa basarda el nom , diga-li
    federar-se a Europa, però el que crec que ets conscient és que hem passat del
    ‘ som i serem ‘ al ‘ o som estat o no serem ‘. Per tant,..jo ja sóc cada cop més sobiranista. CATALONIA, NEXT STATE IN EUROPE . ( No veig que els vagi tant malament als eslovens per exemple,…)

  15. Raül, em sembla molt ben raonat el teu article d’avui. Un parell de coses:

    1. Em sembla cada dia més clara la connexió entre tots aquests temes que anomenes com a “igualment importants” i la plena sobirania de Catalunya. És a dir, si Catalunya ha de projectar aquesta imatge que tu (i jo) voldries que projectés, només podrà fer-ho si té la sobirania necessària per poder preocupar-se’n, si te la capacitat de marcar-se prioritats i aconseguir-les. No podem tenir una agenda pròpia si estem immersos en aquest sistema tan ineficaç que consisteix en dependre d’un parlament (l’espanyol) que difereix molt clarament de les nostres prioritats. A mi que l’agenda política catalana i l’espanyola són divergents em sembla que és una evidència des de fa molts anys, i l’acord (ep, de mínims) del 30 de setembre del 2005 al Parlament i el que ha resultat possible en el marc espanyol deixa clares les limitacions d’aquest marc.

    2. No podem donar excessiva importància al fet que avui per avui molts alemanys i altres europeus no entenguin la nostra personalitat perquè no coneixen la nostra història. El tema l’haurem de resoldre primer amb Espanya un cop tinguem una massa social potent partidària del que em sembla l’opció del sentit comú, disposar d’Estat propi. Com algú ha insinuat, aquests temes ja s’aborden d’una manera més seriosa un cop estan sobre la taula. Jo he llegit més que mai sobre el cas de Flandes des que es va plantejar la crisi de govern a Bèlgica, i crec que tan bon punt Escòcia o Catalunya (Tom Nairn ja fa anys s’hi referia com a “overcolonies”) tinguin majories clares favorables a un Estat propi, Europa haurà de reflexionar sobre aquesta possibilitat sense prejudicis. La manipulació sempre existirà quan hi ha interessos contraposats. De moment l’únic que podem fer és el que tu has fet, anar aclarint dubtes i explicar el tema sense dramatismes: no ha de ser cap drama que cada poble decisdeixi quan és el remei més eficaç per afrontar la gestió dels problemes de la seva societat. Però no podem dependre de la “comprensió exterior” (tot i que hi ajuda, és clar) per avançar com a societat. Al final serem nosaltres que haurem de posar sobre la taula les opcions que més sentit tinguin des del punt de vista de l’eficiència política, de quina és la millor gestió possible dels problemes de la nostra societat.

    En resum, gràcies per tocar aquest tema. Crec que des d’ICV és bo que en parleu i que es plantegi la connexió entre els objectius que molts compartim (de justícia global, de solidaritat) i el fet que no hi ha polítiques pròpies sobre aquests temes si no hi ha poder per dur-les a terme. A mi em sembla de calaix. La societat catalana resulta tenir unes necessitats diferents de les de la resta d’Espanya, unes prioritats diferents. Per principi de subsidiarietat, sembla lògic almenys posar sobre la taula la possibilitat de la independència (o, com diuen alguns, la confederació amb Europa des de la nostra singularitat).

  16. Interessant reflexió Raül,
    però em sembles que cau en un parany. Els catalans no som un grup humà millor ni pitjor que qualsevol altre dels que poblen la terra. Encandilar a la resta d’europeus (o del món) amb les virtuts fantàstiques dels catalans és una idea molt romàntica i encisadora, però que cau pel propi pes de la realitat (només cal veure alguns dels comentaris precedents). Certament Catalunya és una singularitat difícil d’explicar, però hauriem d’intentar ser acceptats tal com som, no com voldriem ser.
    Ànim

  17. Raül,

    El meu agraïment més sincer
    per l’apunt i per la longitud de la resposta pendent. El teu apunt té
    molt de suc i m’ha sortit un comentari una mica llarg, però
    espero que sigui útil.

    1. En part, si cal tanta pedagogia
      sobre el fet català potser és perquè no s’entén
      allò que som. Europa és l’Europa dels estats;i a
      l’Europa dels estats qui no hi és (com a estat) no hi és
      comptat. Potser és molt pretensiós per part nostra que
      entenguin que sí, que som espanyols però que alhora
      som diferents i que tenim una personalitat pròpia i una gran
      història al darrere, i no sé quantes coses més.
      En definitiva, si som una nació, el més normal és
      que vulguem ser un estat. Així és com funcionen les
      coses. Si no ens presentem com un estat de creació
      versemblant i imminent, a l’acte som, als seus ulls, una regió.
      Pròspera, orgullosa, diferent, etc., però regió
      d’Espanya. I si anem amb pretensions d’estat però no diem
      clar que volem ser-ho, potser al final els acabem la paciència.

    2. Justament perquè l’estat és
      la mesura de totes les coses et trobes amb la falta de reconeixement
      i coneixement del català. Si no som estat, el català
      és una llengua regional, i per tant de la segona divisió.
      Els primers de la segona divisió, però a la segona en
      qualsevol cas. Crec que el Sr. Hunold no hauria tingut aquesta
      actitud si la carta hagués vingut d’un ministeri d’un estat i
      no d’un departament d’un govern autònom. Evidentment no el
      justifico perquè ha de ser respectuós amb qualsevol
      institució democràtica (i aquest menyspreu a
      l’autoritat democràtica, sentint-ho molt, sí que és
      propi del feixisme), però entenc que la seva percepció
      hauria estat una altra. Dic això perquè s’entengui que
      el catalanisme evoluciona i la realitat política també.
      I que avui ser catalanista ha de voler dir aspirar a tenir estat a
      la Unió Europea. La resta costa molt d’entendre.

    3. A propòsit d’allò
      que publica la premsa europea, ser estat ens permetria dues coses:
      trencar la percepció que som una part d’Espanya amb la
      confusió que això pugui generar per les analogies que
      s’apliquen; i tenir una infraestructura de representació
      directa que no passés per l’actual mediació i
      deformació que exerceix el govern espanyol. Jo, Raül,
      t’agraeixo molt la feina i la pedagogia que fas, però si ens
      ajudessis a ser estat no et trobaries tan sol. L’estat català
      et donaria els mitjans i el suport que l’Estat espanyol et nega per
      negligència o per hostilitat.

    4. Quant al desprestigi dels
      nacionalismes per part d’aquells que pensen en la Lega Norte o en
      Haider, explicar la història com dius que fas pot ser útil,
      però també ho és recordar els problemes que
      tenim amb l’Estat espanyol: tenim una monarquia parlamentària
      que és fruit d’una transició tutelada pel monarca
      designat per Franco; tenim una Constitució feta amb soroll de
      sabres, que nega el dret d’autodeterminació i prohibeix la
      federació entre comunitats autònomes; tenim un govern
      espanyol que il·legalitza partits i tanca diaris; un govern
      que tortura i contra el qual s’ha dictat sentència arran dels
      catalans detinguts el 1992. Tenim un govern que no compleix les
      seves pròpies lleis orgàniques quan es tracta de
      transferir competències previstes als estatuts (tant l’antic
      com el nou); que no publica les balances fiscals (ahir caducava la
      darrera promesa, tan solemne com sempre); tenim un govern que
      considera il·legal una consulta democràtica a la
      ciutadania, etc., etc. Els radicals, Raül, no som nosaltres
      sinó ells. Nosaltres demanem transparència, justícia,
      equitat. I com que aquest estat ens ho nega, prenem la iniciativa i
      creem el nostre propi estat per poder treballar per les persones amb
      millors condicions i garanties. No cal explicar la nostra història,
      però si algú hi està interessat, perfecte.

    5. Per als qui pensen en clau
      d’estats centralitzats i forts, no cal inflar-los massa el cap. Tan
      sols dir-los que no es pot anar contra la democràcia, i que
      si la voluntat de la majoria de catalans és tenir un estat
      propi, s’ha de respectar. En tot cas, Carod explica al seu llibre
      que sovint els estats de dimensions més reduïdes (en
      oposició als grans estats centralistes) són més
      pròspers i permeten que la ciutadania tingui una relació
      molt més directa i propera amb l’administració.

    6. Cal fer aquesta pedagogia del
      convenciment i descartar la imposició, com tu dius, tot i que
      no sé a què et refereixes quan parles d’imposar. No
      veig que vulguem imposar res a ningú. Tu has notat que
      Kosovo o Montenegro t’hagin imposat el seu estat? Per poder
      convèncer millor ens hem de preguntar què ens
      resultarà més fàcil: els mitjans de l’Estat
      espanyol, un estat centralista amb un projecte polític que
      ens vol fer província? O bé amb un estat propi?

    7. En altres paraules,
      guanyarem adeptes, simpatitzants i recolzament quan siguem capaços
      i capaces de situar Catalunya, com a marca pròpia, al
      capdavant de temes com la solidaritat i la promoció dels
      drets humans, la innovació, el respecte per la diversitat, la
      protecció de la natura, la promoció de la pau i el
      desenvolupament, l’esport, la cultura, etc…
      ” I creus que
      això ho podrem fer si formem part de l’Estat espanyol? Som
      capdavanters en solidaritat perquè l’Estat espanyol s’ha
      modernitzat amb els nostres diners a còpia d’anys d’espoli
      fiscal i perquè malgrat això som presents en una
      multitud de projectes de cooperació internacional. No podem
      ser líders en innovació mentre l’Estat, fent ús
      de la sobirania fiscal, prefereixi invertir en altres zones (i
      malgrat aquesta adversitat, déu n’hi do si innovem!). Jo vull
      això que dius; vull que Catalunya sigui aquesta marca. Però
      no accepto que Europa no ens vulgui donar suport si no ho
      aconseguim; entre altres coses, perquè precisament l’Estat
      espanyol pot tenir un gran interès a fer que fracassem en
      benefici, posem per cas, de Madrid.

    8. No descarto la independència
      com a opció de futur. No sóc antiindependentista. Però
      sí descarto que la única opció de futur per la
      qual calgui treballar sigui la independència de Catalunya.

      Siguin quines siguin les opcions, totes passen per la sobirania que
      l’Estat espanyol ens nega. La propera estació no pot ser sinó
      la recuperació de la sobirania. Mentre no la tinguem,
      continuarem havent de demanar permís per fer estatuts,
      continuarem sense controlar els nostres recursos, continuarem sense
      empara legal. Un cop siguem sobirans, aleshores podem preguntar a la
      ciutadania si vol confederar-se amb el Regne d’Espanya. Per això
      demano que els partits autodeterministes us assegueu i mireu de
      pactar uns mínims. La propera estació no pot ser
      quedar a la via morta d’una federació que hagi de venir
      d’Espanya. Qui vulgui fer d’Espanya un estat confederal, és
      lògic que primer sumi per una majoria sobiranista i
      posteriorment intenti negociar la confederació.

    9. El meu somni, per dir-ho
      clar, no és només una Catalunya sobirana, sinó
      una Catalunya respectada i altament valorada, dins i fora de les
      seves fronteres
      .” Una Catalunya sobirana tampoc no és
      un somni per a mi, sinó que és una necessitat.
      Un estat propi no ens garantirà ser els més justos,
      els més solidaris, els més avançats socialment,
      etc., però continuar sota l’Estat espanyol ens garanteix
      molts més problemes i entrebancs per aconseguir-ho.
      Necessitem la sobirania jurídica per exercir la sobirania
      financera i posar en pràctica les nostres prioritats
      polítiques, que no tenen per què coincidir amb les de
      l’Estat espanyol. La sobirania no és una finalitat sinó
      un mitjà perquè nació i projecte social puguin
      desenvolupar-se prescindint del conflicte d’interessos amb un altre
      estat que té un altre projecte polític.

    10. Per tot plegat no em
      conformo amb avançar en el camí de la construcció
      nacional exclusivament amb aquelles persones que només
      busquen la independència, sinó que penso que, si
      veritablement volem avançar, ho hem de fer de manera conjunta
      totes i tots els qui de debò ens sentim insatisfets amb
      l’
      status quo actual, indiferentment de
      l’objectiu final i de l’àmbit en el qual treballem
      .”
      Completament d’acord. Faig vaga justament per remarcar que menys del
      40% de la població enquestada pel CEO es conforma amb
      l’status quo actual i que
      això no provoca cap reacció per part de la
      Generalitat. Hi ha una majoria social que vol superar el marc
      estatutari i els partits polítics esteu bloquejant la sortida
      que seria l’exercici del dret de decidir. Si tu i ICV voleu que tots
      anem plegats, per força heu de trobar la complicitat d’ERC i
      CiU. Per què no els proposeu d’asseure-us i parlar-ne? Una
      taula de partits per l’autodeterminació és possible
      des d’ara mateix, és a l’abast, amb un parell de trucades. Si
      voleu, amb l’arbitratge del CES i la PDD. És precisament per
      ajudar-vos a trobar el camí del diàleg que faig vaga
      de bloc. Tu vols la sobirania per fer un estat federal, l’altre la
      vol per fer-ne un de confederal, i l’altre per fer-ne un
      d’independent. Però la sobirania la necessiteu tots perquè
      tot plegat no sigui paper mullat. Quan ens hi posem, Raül?

    11. Estan
      guanyant la partida aquells que es dediquen a intoxicar els nostres
      veïns amb mites, fantasmes, falàcies i d’altres
      lamentables actituds. I en conseqüència, nosaltres, els
      qui creiem en l’Europa dels Pobles i de les persones, i no en la
      dels Estats, l’estem perdent. I entre d’altres motius, l’estem
      perdent perquè, penso, ens estem equivocant de terreny de
      joc. La clau avui ja no és Madrid, és Europa.

      Precisament per això hem de crear un estat que reflecteixi
      l’Europa de les persones i dels pobles que volem. Mentre ells
      tinguin estat i nosaltres ens hàgim de conformar amb tenir
      conviccions, ho tenim magre. És cert que la clau és
      Europa. Per això no podem anar-hi a través de Madrid:
      perquè no ens hi deixen arribar.

    Gràcies
    un cop més, Raül. Disculpa’m l’extensió del
    comentari. M’agradarà llegir que finalment ICV forma part
    d’una taula de partits per l’autodeterminació. Si creus que
    aquest no és el camí, que aquesta no és l’eina,
    també m’agradarà saber quina alternativa planteges.

    Cordialment,

    Xavier
    Mir,

    el
    blocaire que fa vaga.

  18. Raül:
    No oblidis mai d`on vens: ICV és l`hereva del PSUC i aquest partit s`autodefinia com a partit eurocomunista i nacional català. No pas nacionalista ni independentista. Catalanista, sí. Fins al moll de l`òs. Hereu del catalanisme popular d`Almirall, Seguí, Companys, Vidiella, Comorera, Gregori, el Guti, Ribó, M.V.Montalbán, etc.
    Les prioritats d`ICV són socials, i econòmiques i de lluita de classes, per la defensa dels drets dels treballadors, els joves, les dones, els pagesos, el Medi Natural, l`equilibri ecològic, etc. Mai les prioritats de la lluita politica d`ICV poden ser les seleccions esportives catalanes, per exemple. Una altra cosa és si ho recolzem o no. Ho podem recolzar, com recolzem el conrreu de la carxofa a El Prat, el vi de la Terra Alta, l`oli de Ciurana, o els calçots de Valls.
    ICV no és independentista. Es federalista; cert que a ICV hi conviuen diferents sensibilitats pel que fa al fet nacional, sòlidament enganxades totes pel catalanisme popular i d`esquerres. A nosaltres la paraula espanya no ens fa cap urticària. Ens la fa el mòbing inmobiliari, l`escassedat d`habitatge pùblic pels joves, les taxes universitàries, la contaminació, l`especulació urbanística o les manis de la ultradreta. ICV té molt d`espai, cal saber “okupar-lo”, cosa que alguns dirigents no han assolit. Ara tú has de prendre la Iniciativa.
    Visca ICV i una forta salutació, Raül.
    “Qui perd els orígens, perd la identitat…”

  19. És el primer cop que visito el teu blog i l’article m’agrada’t. M’agrada’t per dos raons,

    1.- perquè la pedagogia que imparteixes amb els teus col·legues europeus, pel que dius, conté el que tu com a persona individual, deixa’n de banda el partit, penses i sents.

    2.- en algun dels comentaris se’t recorda el partit a qui pertanys i els objectius del mateix. Aquí és on volia jo arribar!

    Estic personalment en contra del sotmeti-me’n del vot a la “disciplina del partit”, des d’estudiant és un tema que sempre em va causar “repelús”, no puc evitar-ho. És un tema extens d’opinar, en soc conscient, però l’espai que disposo és insuficient, simplement volia felicitar-te per l’article, m’agrada’t!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *