Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
Avui, l’Institut d’Estudis Catalans lliura el seu Premi Medi Ambient a l’Albert Vilalta, el primer Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. En Vilalta és una de les poques persones que, al nostre país, són realment mereixedores d’una distinció d’aquesta categoria, pel seu compromís i, sobretot, per la seva tasca a favor del medi ambient.
Aquests dies ja s’han publicat algunes notes a la premsa, escrita i digital, donant compte del seu llarg i fecund currículum, desgranant les moltes iniciatives que va impulsar. Jo vaig tenir la fortuna de treballar al seu costat durant uns quants anys i, per això, recordo més vivament el que en vaig aprendre personalment que no pas tota aquesta elogiable obra. I, com que el llegat de les persones està conformat tant per la petja física que deixen com per la influència en aquells que hi tenen relació, aprofito la notícia per a indicar alguns principis que dec a l’Albert Vilalta. En diré tres que em semblen especialment oportuns per als moments actuals.
El primer és el sentit institucional. La Generalitat és el govern de Catalunya i els seus membres han d’actuar sempre amb aquest sentit. Això no és fàcil. Gens fàcil. Hi ha una tendència natural a evitar la conflictivitat i a acomodar-se com un graó més d’una escala jeràrquica vertical, que va de l’administració central a la municipal. Reivindicar la singularitat de l’”administració autonòmica” catalana com un govern nacional és antipàtic. I molt cansat. Si ens deixem engavanyar per aquesta lògica –refermada des de tantes i tantes instàncies–, els nostres moviments com a país quedaran molt limitats. Per això, l’única solució pràctica és que aquells que tenen responsabilitats en la Generalitat, polítiques o tècniques, assumeixin de fet i de paraula que formen part del govern nacional de Catalunya.
Una segona lliçó fou que la política necessita esperit emprenedor. Agosarat i disposat a arriscar, doncs. Si Catalunya va esdevenir una referència internacional en polítiques ambientals, plenament homologables a les més avançades que es produïen en aquell moment a Europa, era perquè no s’adoptava una actitud contemplativa. Un botó de mostra: les directives comunitàries. De seguida que s’aprovaven a Brussel·les, s’estudiava la manera d’aplicar-les aquí, sense esperar que l’administració central les transposés, cosa que solia fer tard i precipitadament. En conseqüència, es marcava la pauta. Alguns es queixaven que això podia tenir uns costos addicionals per al govern i per a les empreses catalanes, però també es podia considerar com una inversió de futur. I els resultats en aquest sentit foren positius –també per a l’empresa en el seu conjunt.
La tercera i última qüestió és que la col·laboració i la discrepància són compatibles. En els temes ambientals, sempre hi ha hagut molt apassionament –i, sovint, aquesta mena de passió mena al dogmatisme. Entre aquells que s’acullen a l’ecologisme per a acabar amb la societat capitalista i aquells que consideren les qüestions ambientals unes gran fal·làcies que només perjudiquen l’economia i la societat, hi ha un terreny molt ampli en què es poden trobar coincidències parcials. Si tothom hi està disposat, es poden construir iniciatives útils en aquells terrenys compartits sense que això restringeixi la possibilitat de discrepar fortament en d’altres.
El deure del sentit institucional, l’emprenedoria política i la interrelació dual són tres elements que han ajudat a conformar la meva visió de la cosa pública. Abans i després, per sort, he pogut aprendre d’altres persones brillants, però m’ha semblat que avui era l’ocasió propícia per a recordar el que vaig aprendre de l’Albert Vilalta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb tú en l’anàlisi que has fet del llegat de l’Albert Vilalta. A mi em va coïncidir amb la meva tornada de Suècia i vaig quedar molt impresionat del que marcaba l’esprit Vilalta, tan enyorat posteriorment en les successives administracions de la Conselleria de Medi Ambient.
Gràcies pel teu record i comentari
Jordi