Coca de recapte

Nom antic amb el qual es coneixia l’àrea territorial que avui s’empara sota la denominació de Pla d’Urgell. El lector podria creure que és una comarca eminentment agrícola. I ho és. El Canal d’Urgell, fet a pic i pala, l’alimenta. Però és més que agrícola. També és industrial, amb gent que enamora. I enamora més perquè hi ha crisi. Deixin-me que m’expliqui.

En raó de les meves obligacions, curulles de devoció, he tingut la possibilitat de visitar un seguit d’indústries del Pla d’Urgell. Vaig veure plantes de tractaments de purins de primer nivell, que produiran dins de poques setmanes fertilitzants i energia, malgrat el que ha costat obrir-les pels tràmits que fan falta; empreses que innoven i competeixen en el món globalitzat, produint llavors, mecanitzant fusta, o fabricant prestatgeries metàl·liques reconegudes arreu.  

Empreses familiars, alguna hereva d’una tradició de més de dos-cents anys, que surten al món, exporten, investiguen, lluiten per sobreviure i fer negoci, negant-se l’oci, prou sovint, els qui les dirigeixen. Amb segones i terceres generacions familiars amb nois i noies preparats en universitats i centres de formació empresarials, que van i venen de la Xina o d’Austràlia com vostè o jo anem de Lleida a Barcelona o Granollers, que parlen anglès com no ho fan els qui ens governen. 

Fins aquí ben normal. Impressiona poc. Cert. El que m’impressionà fou el to vital dels presidents o primers executius de les empreses, que malgrat la crisi, fonda, llarga, insostenible, repetidament negada, inabastable, fan i desfan com si res no passés. Tot i saber perfectament la magnitud de la tragèdia, tot i no dormir el que vostè i jo dormim.

Sé prou bé que és un tòpic (demano disculpes per emprar-lo), però ells veuen la crisi com una oportunitat per madurar els productes, per investigar sense urgències, per afinar processos, per obrir mercats, per conèixer què fan els competidors. Que, malgrat la crisi, anticipen solucions a problemes, que gasten un optimisme fonamentat, arrelat en pràctiques que s’han demostrat d’èxit, que estan a peu de fàbrica un divendres a la tarda-nit, que la setmana anglesa no s’ha inventat al Pla d’Urgell.

Els responsables no ens parlaren de dificultats. Tot i això, tres dificultats fonamentals s’albiraven. La primera, la dificultat de finançament que es pateix, que pot dur al desastre. La segona, la manca de lideratge polític. La tercera, la falta de seguretat jurídica, cosa greu en un estat de dret. Amb la força de les persones i de les empreses que es palesa en el Pla d’Urgell, si els tres esculls es salven les expectatives canvien a millor. El futur seguiria essent desconegut i complicat però l’horitzó seria clar i no pas negre.  

El desllorigador pot ser un bon govern, que doni seguretat i confiança, que defensi el país i ajudi la seva gent, també les seves empreses, les de casa, les del Pla d’Urgell. La política ha estat sempre important, ara ho és més. Per cert, al Pla d’Urgell es nota la feina del Consell Comarcal. Millor que no ens els carreguem, els Consells.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!