(Definitivament avui no calia mentir a n’Úrsula. Deu estar arraulida al sofà amb el tinyós McArthy, un gos degenerat que, vell i tot, mostra la punteta roja, sí aquella mateixa, tot just n’Úrsula li passa les mans pel llom. No, no és que passi fred o calor, però canviaria les cinc hores de seient de vagó per la meva còmoda butaca i la propina d’algun crit de la meva dona. El balanç no pot ser més que negatiu.
He fet quatre trajectes fins a Sitges. Canviant de trens i baixant en diverses estacions. Sí, per evitar ser reconegut pel revisor però també per temptar una mica la sort, com aquells pescadors que canvien de redol per veure si hi ha més peix. Supersticiós que és un, alguna raresa hem de tenir! Però ni així.
La tarda prometia ser gratificant. Encara dins la foscor del túnel de Sants, una noieta jove, pigada, amb una motxilla blava a l’esquena s’ha assegut al meu costat. Portava l’mp3 – o com es digui- enganxat a l’ànima. Són preses fàcils aquestes, però com que ofereixen poca resistència no tenen gaire interès. Tan sols no l’hi he pogut mesurar. A Bellvitge ha pujat una senyora vella i la noia li ha oferit el seient, -no calia ser tan educada mossa, sobretot si m’has encolomat aquella jaia pudenta-. Com és que els vells fan sentor tan adesiara? No és el meu cas. El temor més gran és que el perfum que m’he posat delati els meus propòsits. No, no és cap perill, n’Úrsula només té nas per al gos. Misèries i complicacions de la vida humana!
Les expectatives no han millorat gaire en cap dels trajectes, ni tan sols quan s’ha assegut al meu costat aquella mulata, cony de mulata, que era covada amb la vista per un homenàs ros, que semblava un calcetí de postguerra, tan tatuat com anava. Tanta sort que me n’he adonat a temps. Sí, d’ençà que em deixaren la cara feta un ecce homo vaig més en compte. Un rampell de precipitació i hauria estat infernal. Odii els els efectes secundaris dels cops de puny amb transversalitat!
Estic cansat, potser perquè és tard i res no em dóna cap bri d’esperança. I la bufeta que ja em torna a constrènyer els baixos, tot un antídot per al plaer. Em tocarà visitar el lavabo del tren, que també put, molt més que la vellota aquella. No em fa cap gràcia, les estrebades del convoi poden desequilibrar-me l’epicentre i un vell amb els pantalons mullats, grosserament mullats, no és mai un bon veí. Ànims!
No. Encara que faci pudor, abans de sortir del lavabo, Gaietà, convé que et cordis bé la bragueta. Les formes són les formes i tu mai no has perdut la dignitat. Sols no sé on seia. Però mira per on, quina meravella! No seia en aquest vagó? El temps que era al lavabo no ens hem parat a cap estació, d’això n’estic segur? O m’hauré adormit? No, mentre distenia la bufeta, no. Encara no he perdut la xaveta. Potser, de forma involuntària: el soroll monòton, el tufet del vagó… Tendrà raó, n’Úrsula, quan diu que perd facultats? No, segurament s’haurà canviat de lloc mentre em retrobava amb la meva intimitat. En els trens sempre hi ha companyies ben estranyes. I maníacs! Convé allunyar-se’n. Has fet bé petitona, de canviar-te de lloc.
Bé, ara Gaietà, no convé que perdis el temps en disquisicions estranyes. Asseu-t’hi al costat. Uf, ella ho entendrà, anar en sentit de la marxa. Has tengut sort, no hi ha posat la bossa, ni l’abric, ni la motxilla. Sembla que dorm. Un petit contratemps. No hi ha complicitat, ni és compartit. Potser només té els ulls clucs, tastant el final del viatge. Potser… no, això no, Gaietà, no siguis il·lús. Tusses un poc, dissimuladament i el cortinatge de les parpelles et mostra aquest color de mar fonda que s’hi arrecerava. Somrius i la mires. Ella et correspon. Els teus ulls es multipliquen, ara li ressegueixes la pell amb mirada de boletaire, ara esdevenen fars que albiren els perills de l’horitzó. Un altre somriure. Pots desembarcar sense perill, mous primer el cos, com si estiguessis pres per un neguit i, en la teva pròpia ondulació, mous maluc, genolls i peus.
Sí, t’ha sortit a la perfecció. Li has tocat un peu. Ets cavaller, et disculpes tot posant-li la mà sobre la cuixa, una mica més amunt dels genolls on el desert de l’ossamenta dóna pas a la fertilitat de les popes del plaer. Hi sojornes uns instants, uns breus instants mentre intentes esdentegar dos mots de disculpa. Quan ella els accepta, tu eleves la mà i la retornes al lloc. Assaboreixes aquests instants de delit, com el surfista que ha esperat, pacient, que una ona s’elevi sobre la quietud del mar.
Te n’has enllepolit i no saps com tornar-hi. T’agrada fer les coses amb elegància. Intentes donar-li conversa i li demanes si t’entén. Tornes a acaronar-li la cuixa, ara uns centímetres més amunt on el plaer comença a regolfar-s’hi. Et notes estremit. Ho has fet així, discretament, per cridar-li l’atenció, potser perquè ningú es pensi que ets un degenerat intentant lligar jovenetes en la penombra dels trens crepusculars. Ella ni t’ha decantat la mà. Però t’ha dit que no t’entén. Maleeixes no haver practicat gens l’anglès, ni tan sols a aquestes classes que fan al club de la tercera edat on n’Úrsula va a brodar i a fer bingo. Ara t’hauria servit. Dos ulls, com a dues picades d’agulla et fiten des d’un horitzó no gaire llunyà. Estossines un poc, com si et volguessis netejar alguna màcula. La jove s’ha condormida un altre cop. Deu estar cansada. Qui sap quants quilòmetres porta a la motxilla! Aquests joves, que en són de quimèrics.