Aquest moment m’ha sortit una mica moralista o moralitzant, segurament per alguna mena de deformació professional que dec tenir. Està escrit per a gent molt jove, però alguns de més grans també podrien obrar en conseqüència.
…..>
La Manyana, 17.05. 2008
Ni que no t’agradi, has d’anar un parell de vegades l’any a un concert de música clàssica. Tampoc no cal que sigui del Schönberg, posem Vivaldi, posem Mompou. I no cal que sigui la Filharmònica de Berlín, val l’Orquestra de Cambra de la Noguera. I un parell de vegades l’any has d’anar a veure un espectacle de dansa. Tampoc no cal que sigui l’últim que ha fet el més modern de tots ni la reposició d’un mega-clàssic. Una cosa moderada, de dansa més o menys clàssica amb un esperit contemporani. La Irene Cascos i l’Albert Bonet, per exemple, una absoluta delícia. I un parell de vegades l’any, ni que no t’agradi, t’has de mudar i anar a un concert. Has de deixar les bambes, els pantalons caiguts, amb les calces o els calçotets a la vista, a la manera del Cantinfles i t’has de vestir amb una certa elegància, fins on arribis ja s’entén, i has d’anar a un concert. T’ho dic perquè si no, és molt possible que, seguint la tònica general del país, arribaràs a una certa edat i quan parlaran de música tu t’hauràs quedat a Camela, al Heavy o als 40 Principales i quan parlaran de dansa tu passaràs al Chikiliquatre de torn o a la darrera rucada del You tube. I també serà una llàstima.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que si vols anar a segons quin concert o recital de dansa et trobis qui posa el mudar-se al mateix nivell cultural que la música o la dansa.
Jo vaig i participo anualment a molts concerts i recitals (en realitat hi dedico moltes hores), però si del vestir-se com un tòtil en dius cultura, no m’hi trobaràs.
Molt oportú el recordatori. El progrés tecnològic de la nostra societat és directament proporcional a la seva granítica i ostentosa insensibilització cultural. Els qui volem mantenir aquests valors aviat haurem de passar per rars exemplars inadaptats d’una espècie que avança triomfant cap a la seva autodestrucció.
Realment, una llàstima.