Ja sé que hi ha temes molt importants però, si em permets, avui et dedicaré un passatge una mica poètic perquè sàpiguis per on passa el tema de la Casalmare.
Quansevol dia d’aquests torno al fangar. Demà possiblement.
Acabàvem de sortir d?una conferència. Estàvem al seu cotxe. Ella em tenia una mà agafada i se la va posar a la falda. Parlàvem del temps, de l?amor i de les coses. Jo li vaig explicar que estic còmicament estressat. Després ens vam fer tota mena de promesa de cara a l?estiu que ja venia, tot i que sabíem perfectament que no ens podríem veure cap dia i en cap cas. Jo li vaig que l?estimava i ella no m?ho va dir. No m?ho diu mai i suposo que fa ben fet.
Havíem de marxar. Li vaig dir que tot i la inapetència sexual que se?m deriva de l?estress notava que tenia ganes de besar-la. No vaig moure ni un múscul, per això. Llavors ella , em va agafar pel coll de la camisa i amb un gest decidit, em va atansar als seus llavis i em va besar. Va ser molt bonic. Em va dir que potser ens havia vist algú i a mi també em va semblar que ens podien haver vist però que m?era igual.
Ens vam haver d?acomiadar. Quan em va avançar amb el cotxe, em va fer un gest carinyós.
Jo tenia el meu aparcat per allí al costat. Em vaig encendre un cigarret dels que m?han de portar a la tomba i me?l vaig acabar abans d?entrar-hi.
Després, a poc a poc, vaig tornar cap a casa. Feia un dia molt clar. Estranyament lluminós. I em semblava que tot estava bé i net.
Així va anar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!