TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Perversió
L’actualitat m’ofega; sóc incapaç d’escriure en paral·lel a una realitat en moviment: la mutació constant d’aquesta produeix en mi un sentiment d’impotència literària: tem que les paraules no sabran transmetre el dinamisme d’allò que pretenen explicar: persegueixen una realitat que no poden enxampar, que llisca entre els mots i els conceptes que la volen definir. I aquesta sensació s’accentua d’una manera notable en el cas d’un conflicte bèl·lic com el que assola Gaza des de fa dues setmanes: les variables que s’hi entremesclen són tantes -històriques, polítiques, econòmiques, morals, emocionals…- que desborden la meua capacitat d’anàlisi, síntesi i objecció.
La sobredosi informativa que patim -diaris, ràdio, tv, internet…- i que afecta especialment els conflictes armats, agreuja encara més aquesta paràlisi: l’allau de dades, referències, imatges, documents… és inabastable i desconcertant, alhora que no garanteix la qualitat de la informació; ans al contrari: intoxica, contamina. D’altra banda, tothom opina, tothom diu la seua… Què queda per dir? Que estic d’acord? Que no hi estic? Que em sembla bé? Que em sembla malament?… No m’agrada balafiar paraules; no m’agrada escriure coses evidents i previsibles. Per a què? A més a més, Vicent Partal féu un exercici brillant de concreció i claredat sobre el conflicte a la franja de Gaza en un article publicat a Vilaweb ara fa un parell de dies. Des del meu punt de vista, l’article definitiu: no cal llegir res més. Clar, rigoròs, argumentat, lliure d’estridències apassionades… Ací teniu l’enllaç per si voleu fer-li un cop d’ull:
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3316001
Diumenge passat però, la meua estimada mare, sense voler, em donà una idea per orientar un escrit referent a l’etern conflicte àrab-israelià que defugís qualsevol intent d’opinió o anàlisi; un escrit que no expliqués res i que ,tanmateix, transmitís allò que sent. Érem a casa i feia un fred de por. Apassionada com és del foc, va encendre la llar a mig matí. I després, potser per acompanyar la dansa de les flames i l’amable cruixir de les branques, va posar una mica de música. Lluís Llach. Gener del 76. Sonaven cançons que feia temps que no havia escoltat. I una d’elles provocà en mi un encadenament inevitable d’imatges i sensacions que em conduïren a un carrer qualsevol de Gaza, un dia qualsevol d’ara mateix, quaranta anys després d’haver-se escrit la cançò.
Respon-me (fragment)
Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit s’aixeca amb el dret d’anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m’ho tu?
Pots dir-m’ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut,
tots som vençuts.
Després d’escoltar-la vaig pensar que copiaria el fragment de la tornada, hi adjuntaria una imatge impactant que reflectís sense truculències la desgràcia del conflicte i penjaria l’escrit al bloc. Però tot just iniciar la recerca d’imatges per la xarxa, vaig topar amb la que encapçala aquest escrit. Em vaig quedar sense paraules: se’m va glaçar la sang. Indignació, tristesa, repugnància, desolació, incredulitat, pena, enuig… Mire la imatge i no puc, no vull creure-la. Voldria que fos un muntatge. Però no ho és: és perversament verídica. Com la notícia d’uns colons israelians enfilant-se a un turó per veure en directe els bombardeigs sobre Gaza. Fa mal de pensar-hi.
N’havia vist abans de missatges escrits a míssils. Un costum miserablement cínic. Tanmateix, eren escrits -suposadament- pels mateixos pilots que anaven a llançar-los. Tot amb tot, una actitud denigrant i malvada però coherent amb la talla moral dels seus autors, que no són més que uns canalles. Torne a mirar la fotografia. No puc evitar la ràbia i la decepció. “With love…” és pot llegir a un dels missatges. La noia que escriu té un somriure a la cara; l’altra, segurament també. És el mateix somriure que fan tots els nens i les nenes del món quan dibuixen a l’escola. Tan sols que eixe somriure acompanyarà el míssil que destruirà una escola o matarà un d’eixos infants que somriuen mentre fan un dibuix. “With love…”. Un missatge extremadament grotesc, tacat d’un sarcasme macabre molt semblant a la famosa inscripció que es podia llegir a l’entrada del camp de concentració d’Auswitch-Birkenau: “El treball us farà lliures”. Potser els nazis també van demanar a unes xiquetes àries que pintaren el cartell. Potser també van riure quan pintaven les lletres que molts milions de jueus llegirien un sol cop.
Hi ha un home al darrere. Fa una fotografia per recordar el moment. Com si fos a un parc d’atraccions. Potser és un familiar que ha decidit de dur les xiquetes a una base militar per passar-hi el dia. Potser siga el seu mestre. Potser és una activitat escolar, una visita programada per algun centre educatiu.
En què s’han convertit?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Transmets perfectament el teu sentiment. Tot açò és tan cru, que no es pot digerir.
Pot ser l’Estat espanyol traga un benefici indirecte a tot aquest conficte que escampa la qüestió israeliana-palestina.
A banda de les armes que ven a Israel, augmenta l’inestabilitat islàmica que afavoreix un turisme més estable a l’Estat espanyol que d’altra banda s’escamparia per un món islamic més exotic i economic.
És dur veure que encara la normalitat de la mort salvatge viu a la parell amb algunes persones, si eixos xiquets són capaços d’enviar missatges en instruments de mort, imaginem el dia a dia en les seues cases, la normalitat de l’amoralitat m’espanta. Si la vida d’un ser humà és una victòria per a un altre, com podem lluites contra la violència de gènere, contra la violència del terrorisme i contra la violència cap als animals?. Hui encara vals només pel que eres, i sempre depenent del teu estatus i nacionalitat. La teua vida té un preu o un altre. Record que un dia una xica jove em va dir, jo sóc lliure i igual a qualsevol home, i això és cert?. No, jo pense que no ho és, jo sóc dona i la meua llibertat acaba quan creue fronteres com la que separa l’estat espanyol amb els països d’àfrica per exemple, ací, al estat espanyol i al mateix País Valencià. El genocidi de les dones encara és constant i tristament quotidià, ser dona es dur de per si, però a una guerra, i depenent del país o estat en què estigues multiplica la pena. Des de la religió que barema la societat i l’estatus social d’una família pel comportament que les seves dones tinguen, de l’honor portat entre les cames, que a algunes els fan pagar amb la vida per a salvar eixe honor familiar, fins al preu per cap de bestiar que en alguns països són intercanviats per dones; i encara moltes de nosaltres estem esperant que institucions con la ONU, per exemple; prohibisquen i denuncien estes barbàries. És dur veure eixes imatges, però la realitat, és que mentres no siguem capaços de dialogar tots, home i dones mirant-nos als ulls sense tindre cap que abaixar el cap, els nostres fills no seran capaços de valorar la vida dels altres, i hui seran xiquets escrivint en míssils i demà seran xiquets que imposaran per la força els seus ideals, bo això si és que tenen ideals. Es dur, però jo penso que hi ha encara esperança, i com diu el LLuis
Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligue a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d’aquest jo petit
que ens omple el cor
però ens buida l’ànima.
No es pot digerir. No té part positiva.
I no es poden cercar ni bons ni dolents, però no perdem el nord: això no vol dir que no hi hagi responsables de quelcom tant indigest.
Contenta, però, de veure que tot i les trifulques, i les anades per Orient, segueixes en plena forma. Ja trobava a faltar el teu estil franc i concís.
Salut mestre!