Catalunya independent i la resta dels Països Catalans
Quan Catalunya serà un estat independent (si per fi s’hi posa de debò i ho trau avant), estic convençut que la resta dels territoris catalans ens quedarem com un ou quan sua, o siga despagats. Abandonats. Estic convençut que en aquell momentCatalunya ens girarà l’esquena definitivament. Almenys el catalanisme oficial i majoritari, assenyadament catalunyès, que ocuparà el poder i decidirà quines “accions polítiques”. Perquè elsfets d’ara indiquen quin serà el nostre futur. Els fets que haurien dedefinir i impulsar projectes en comú, i en el nostre cashaurien de configurar l‘abast de la identitat nacional del projecte polític. Si no hi ha fetsen un sentit és perquè no hi ha projecte polític en aqueix sentit.
Cada territori dels Països Catalans té el seu propi rellotge polític, això ho sabem perfectament, com també sabem que alguns possiblement acabaran aturant-se per falta de mans que li donen corda. Per això, qui primer puga, que se’n vaja. Però els fets, ja dic, són importants. I els fets expliquen allò que expliquen: que en el decurs d‘aquests quaranta anys que fa que va morir el dictador hauríem hagut d‘haver configurat, com a mínim, un espai comú de comunicació i un mercat cultural complet i consolidat, rendible, i tanmateix no ho hem fet ni de bon tros. Ben al contrari, hi hem reculat en afavorir la compartimentació tancada de l’espai comunicatiu,la fragmentació de la normativa de la llengua i el minifundisme del mercat cultural. La incontenible por de no irritar el poder espanyol (i el francès) ha impedit gestos i accions en favor nostre en tot aquest temps, autoamordassats per no ofendre els amos i els seus gossos lladradors dins d’aquesta España Una i d’aquesta França Gran. Aquesta por, aquesta extremada “prudència”, ens ha impedit de constituir-nos i de consolidar-nos ni que fóra com a mercat cultural complet, rendible.
Si tot això ha passat fins ara, durant tots aquests llargs quaranta anys, tan perduts, tan inútils per al nostre futur, per què hauríem de creure, gairebé ulls a cegues, que quan Catalunya serà un estat independent la seua actuació serà diferent?Estic convençut, doncs, que el catalanisme catalunyès triomfant se sentirà massa còmodeexercint la seua flamant condició d’estat independent. Prou problemes tenim ara, diran, com per a embarcar-nos en utopies (“utopies prescindibles“, que diria aquell). I poruc com tantes voltes ha demostrat seraquest catalanisme catalunyès, no gosarà ficar-se en un esbarzer anomenat Països Catalans. Que s’apanyen!, diran. Llavors serà quan tots els altres territoris quedarem, definitivament, a mercè dels mestres carnissers espanyols i francesos, que ens trinxaran com si fórem magre per a mandonguilles.I ho faran amb enrossinament, amb ràbia, amb ferotge intenció de resquit. Digueu-me ocell de mal averany: no us contradiré.
Jo que em pensava que podríem descansar després d’assolir l’estat independent al Principat Catalunyès?
Tens raó Cucarella, no serà gens fàcil. Hem perdut quaranta anys miserablement amb allò de “Som sis milions” quan en realitat som molts més, hem tingut por d’esberar Castella-Espanya i de axafar l’ull de poll dels valencians, hem sigut orgullosos i pedants, necis de res perquè ho em perdut tot … potser nomès ens ha quedat l’anhel … allò de les guspires flamejants. Però ara hem endegat un camí que no abandonarem! t’ho asseguro, encara que no siguem la majoria: LA NACIÓ SENCERA, aquest és el nostre compromís.
Salvador Molins, Catalunya Acció.
Suïssa (La Confederació Helvètica), Catalunya i Israel
Catalunya només serà plena i feliç amb la Independència.
Catalunya com Suïssa i Israel només serà plena i completa ben independent d’Europa, tan independent com ho són Suïssa i Israel.
L’Europa unida “EU” és el pont per marxar d’Espanya i poder esdevenir un estat català independent. Catalunya sota d’Europa és trobarà una miqueta més bé que sota d’Espanya però no s’hi sentirà suficientment lliure.
El cas de Massachusetts és ben diferent i molt semblant al dels Lands Alemanys. EEUU i Alemanya actualment són dues nacions, Massachusetts i la majoria de Lands formen part de la mateixa nació que conforma Alemanya i els EEUU. Catalunya és una nació diferent d’Europa, una nació mil·lenària com tantes de les europees, per tant el millor equilibri entre elles serà la Confederació, però Suïssa, Israel i Catalunya entre d’altres nacions europees només trobaran la seva plenitud en la Independència Total tan total com ara la tenen Suïssa i Israel.
Em permeto posar aquest post aliè com a petit brot d’esperança.
Si guanyem, la Independència del Principat, mirarem de ser forts i crec que obrirem un camí d’esperança i realitat vers la restauració de la Confederació dels Països Catalans: (S.Molins)
————-
La bitàcola de Xavier Diez
Passive Resistance to the Incompetent Authority
xavierdiez | Política nacional | divendres, 30 d’agost de 2013 | 19:24h
D’aquí una estona vaig a La Cellera de Ter, on quedo amb uns amics d’aquesta localitat per participar a la botifarrada d’quest vespre per la independència. L’any passat, pocs dies abans de la Diada, també vaig ser, en un acte festiu de preparació, amb alguns parlaments per part de líders locals o de representants de l’ANC, com fou el cas de l’històric Jaume Soler, exalcalde d’Arbúcies i un incombustible home d’acció.
Passejar-se per una població com La Cellera sempre resulta interessant per copsar l’ambient de la Catalunya interior. És un poble agradable de la Selva i propa a la Garrotxa. Els meus amics m’explicaven que per la Via Catalana hi ha inscrites prop de cinc-centes persones, una proporció extraordinària tenint en compte els dos milers de residents. També resulta significativa la pluralitat de gent presents en actes com el d’aquest vespre. En certa mesura, la vitalitat de la Catalunya no urbana (tot i que, certament, tampoc rural) és simptomàtic de la vitalitat del país.
Recordo, a principos dels noranta, poblacions com La Cellera, o tants d’altres, fornien de músics i públic aquell fenomen mal anomenat aleshores com a “Rock català”, i que tantmateix era expressió genuïna de la voluntat d’autoafirmació col.lectiva i una mena d’OPA hostil a la dictaduracultural del Cobi olímpic, postmodern, pretesa cosmopolita. Aquella generació que va néixer desacomplexada, avui ocupa espais més estratègics que conformen una societat civil més potent i ambiciosa, capaç de plantar cara a les elits catalanes de la banda de muntanya de la Diagonal i a l’estat profund de la Moraleja. De fet, aquesta gent que pot dirigir un institut, formr part d,un grup excursionista i servir botifarres en-segons el llenguatge d’en Maruenda- “akelarres”nacionalistes és la mena de gent que va organitzar referèndums al.legals i forneix d’un govern provisional semiclandestí -l’ANC- o planta l’embrió de la nova constitució (Procés Constituent).
Ara bé. Tot i no representar la majlria social del país, gent com la de La Cellera pot provocar un fenomen col.lateral interessant. La preocupació dels postfranquistes valencians, expressada avui en les amenaces als participants a la Cadena Humana al sud de la Sènia, implica que, ara per ara, l’única possibilitat de ruptura amb l’ordre semidictatorial de la Transició és la independència. Una independència que podria anar a terminis, d’acord amb les formes que van seguir la formació de la Confederació Helvètica, d’anar sumant territoris heterogenis i plurals, amb la voluntat d’emancipar-se dels imperis circundants.
No ho hem d’oblidar. Suïssa no es va formar a partir de reis, comtes o nobles, sinó de la voluntat i la deteminació de gent com la de la Cellera. I avui constitueix una esperança per a molta gent que ja està farta, com deia Raimon, de màrtirs i grans capitans…
Pel que es veu, la culpa de que al País Valencià i a les Balears la gent voti majoritariament al PP, és dels catalunyesos… Amb un argumentari tant “elaborat”, no m’estranya que guanyi qui guanyi a les eleccions al PV o a les Balears (encara que a les Balears, poca gent és de la opinió per vbostè expresada, crec jo).
Quina mostra més patètica d’un fracàs històric. Perque el problema és que el valencianisme catalanista, en quatre dècades, ha fracassat estrepitosament i a penes ha pogut guanyar-se més que uns pocs milers de valencians en un país de cinc milions. Eixa és l’amarga veritat i és ridícul tirar la culpa d’això a Catalunya. Sí, Catalunya, ja està bé del punyeter Principat, el Principat té un nom i és Catalunya. A vore si això ens fa reflexionar els valencians i començar a fer lo que haviem de haver començát a fer en els anys setanta: nacionalisme valencià ferm, coherent i conseqüent, nacionalisme de nació valenciana, nacionalisme de Vinaròs a Oriola, nacinalisme del Regne de València.
on no em criden, però ja em perdonarán: ja que se’m confereix una tant alta autoritat, jo que sóc de la part “Principal” del principat (perdó: volia dir part Principal dels Països Catalans, que em faig un liu com en Marx, en Grouxo), doncs intervinc per dir que trobo molt assenyat el què diu en Job. I no veig enlloc que ataqui el catalanisme. I per enlloc trob que sigui una postura feixista.
Crec que la disputa ve de la manca de respecte vers les [possibles] parts contractants del països de parla catalana. Uns opineu des d’un centralisme uniformitzador provinent del Principat (m’oblido d’allò de la part Principal, ja que sembla un acudit) de la mà dels fabristes, el què han de fer i parlar la gent dels diferents països de parla catalana, talment com si foren menors d’edat o gent irresponsable; els altres opineu [opinem] que cadascú té el dret de decidir per si mateix allò què més li convingui, i parlar i escriure com creguin convenient els ciutadans dels diferents països de la parla catalana, sense imposicions de l’exterior (per molt catalanes que siguin aquestes imposicions), vindria a ser la postura defensada per Mossèn Alcover. Ras i curt: Centralisme versus cantonalisme… Jo aposto pel cantonalisme.
I així aneu [anem], tirant-nos els trastos pel cap mentre altres s’ho miren entre embadalits i orgullosos… i mentgant-se el peix!
Per als professionals de la política del nord set almuds no fan barcella, és a dir, els Països Catalans no els surten a compte, no els acaben de fer el pes. Però nosaltres, com en Lluís Llach (Abril 74), continuarem perquè encara hi ha combat.
ja que el País Valencià mai serà independent del Estat espanyol, ja que el Principal mai s’hen preocuparà de lluitar per la totalitat del territoria català, he de demanar, que al catalans de valencià en deixem demanar la nacionalitat catalana
Jo que em pensava que podríem descansar després d’assolir l’estat independent al Principat Catalunyès?
Tens raó Cucarella, no serà gens fàcil. Hem perdut quaranta anys miserablement amb allò de “Som sis milions” quan en realitat som molts més, hem tingut por d’esberar Castella-Espanya i de axafar l’ull de poll dels valencians, hem sigut orgullosos i pedants, necis de res perquè ho em perdut tot … potser nomès ens ha quedat l’anhel … allò de les guspires flamejants. Però ara hem endegat un camí que no abandonarem! t’ho asseguro, encara que no siguem la majoria: LA NACIÓ SENCERA, aquest és el nostre compromís.
Salvador Molins, Catalunya Acció.
Suïssa (La Confederació Helvètica), Catalunya i Israel
Catalunya només serà plena i feliç amb la Independència.
Catalunya com Suïssa i Israel només serà plena i completa ben independent d’Europa, tan independent com ho són Suïssa i Israel.
L’Europa unida “EU” és el pont per marxar d’Espanya i poder esdevenir un estat català independent. Catalunya sota d’Europa és trobarà una miqueta més bé que sota d’Espanya però no s’hi sentirà suficientment lliure.
El cas de Massachusetts és ben diferent i molt semblant al dels Lands Alemanys. EEUU i Alemanya actualment són dues nacions, Massachusetts i la majoria de Lands formen part de la mateixa nació que conforma Alemanya i els EEUU. Catalunya és una nació diferent d’Europa, una nació mil·lenària com tantes de les europees, per tant el millor equilibri entre elles serà la Confederació, però Suïssa, Israel i Catalunya entre d’altres nacions europees només trobaran la seva plenitud en la Independència Total tan total com ara la tenen Suïssa i Israel.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
Si guanyem, la Independència del Principat, mirarem de ser forts i crec que obrirem un camí d’esperança i realitat vers la restauració de la Confederació dels Països Catalans: (S.Molins)
————-
La bitàcola de Xavier Diez
Passive Resistance to the Incompetent Authority
xavierdiez | Política nacional | divendres, 30 d’agost de 2013 | 19:24h
D’aquí una estona vaig a La Cellera de Ter, on quedo amb uns amics d’aquesta localitat per participar a la botifarrada d’quest vespre per la independència. L’any passat, pocs dies abans de la Diada, també vaig ser, en un acte festiu de preparació, amb alguns parlaments per part de líders locals o de representants de l’ANC, com fou el cas de l’històric Jaume Soler, exalcalde d’Arbúcies i un incombustible home d’acció.
Passejar-se per una població com La Cellera sempre resulta interessant per copsar l’ambient de la Catalunya interior. És un poble agradable de la Selva i propa a la Garrotxa. Els meus amics m’explicaven que per la Via Catalana hi ha inscrites prop de cinc-centes persones, una proporció extraordinària tenint en compte els dos milers de residents. També resulta significativa la pluralitat de gent presents en actes com el d’aquest vespre. En certa mesura, la vitalitat de la Catalunya no urbana (tot i que, certament, tampoc rural) és simptomàtic de la vitalitat del país.
Recordo, a principos dels noranta, poblacions com La Cellera, o tants d’altres, fornien de músics i públic aquell fenomen mal anomenat aleshores com a “Rock català”, i que tantmateix era expressió genuïna de la voluntat d’autoafirmació col.lectiva i una mena d’OPA hostil a la dictaduracultural del Cobi olímpic, postmodern, pretesa cosmopolita. Aquella generació que va néixer desacomplexada, avui ocupa espais més estratègics que conformen una societat civil més potent i ambiciosa, capaç de plantar cara a les elits catalanes de la banda de muntanya de la Diagonal i a l’estat profund de la Moraleja. De fet, aquesta gent que pot dirigir un institut, formr part d,un grup excursionista i servir botifarres en-segons el llenguatge d’en Maruenda- “akelarres”nacionalistes és la mena de gent que va organitzar referèndums al.legals i forneix d’un govern provisional semiclandestí -l’ANC- o planta l’embrió de la nova constitució (Procés Constituent).
Ara bé. Tot i no representar la majlria social del país, gent com la de La Cellera pot provocar un fenomen col.lateral interessant. La preocupació dels postfranquistes valencians, expressada avui en les amenaces als participants a la Cadena Humana al sud de la Sènia, implica que, ara per ara, l’única possibilitat de ruptura amb l’ordre semidictatorial de la Transició és la independència. Una independència que podria anar a terminis, d’acord amb les formes que van seguir la formació de la Confederació Helvètica, d’anar sumant territoris heterogenis i plurals, amb la voluntat d’emancipar-se dels imperis circundants.
No ho hem d’oblidar. Suïssa no es va formar a partir de reis, comtes o nobles, sinó de la voluntat i la deteminació de gent com la de la Cellera. I avui constitueix una esperança per a molta gent que ja està farta, com deia Raimon, de màrtirs i grans capitans…
(Extret del blog de xavierdiez)
Arribats a aquest punt, no deixarem que això passi i sabrem trobar qui ens guiï cap a un futur conjunt. Catalunyès? Que lleig que sona!
La voluntat de tot un poble no té fronteres ni topalls!
Atentament
A vore si això ens fa reflexionar els valencians i començar a fer lo que haviem de haver començát a fer en els anys setanta: nacionalisme valencià ferm, coherent i conseqüent, nacionalisme de nació valenciana, nacionalisme de Vinaròs a Oriola, nacinalisme del Regne de València.
Exactament com ho ha fet Catalunya.
Crec que la disputa ve de la manca de respecte vers les [possibles] parts contractants del països de parla catalana.
Uns opineu des d’un centralisme uniformitzador provinent del Principat (m’oblido d’allò de la part Principal, ja que sembla un acudit) de la mà dels fabristes, el què han de fer i parlar la gent dels diferents països de parla catalana, talment com si foren menors d’edat o gent irresponsable; els altres opineu [opinem] que cadascú té el dret de decidir per si mateix allò què més li convingui, i parlar i escriure com creguin convenient els ciutadans dels diferents països de la parla catalana, sense imposicions de l’exterior (per molt catalanes que siguin aquestes imposicions), vindria a ser la postura defensada per Mossèn Alcover. Ras i curt: Centralisme versus cantonalisme… Jo aposto pel cantonalisme.
I així aneu [anem], tirant-nos els trastos pel cap mentre altres s’ho miren entre embadalits i orgullosos… i mentgant-se el peix!
Atentament