Estic llegint Memòries d’un espectador, de Carles Sentís, editat per La Campana, i m’ha sorprès un comentari que fa Sentís. Comença a la pàgina 69 i diu "Els periodistes estaven aplegats en dues associacions: una de molt antiga, amb redactors més aviat de tendència lerrouxista, pertanyents al diari El Diluvio, i una altra exclusivament per a periodistes de premsa escrita en català. Les relacions entre totes dues associacions eren bastant bones. La catalana estava presidida pel periodista polític de la Lliga Joan Costa i Deu.
No hi havia gaire relació entre intel·lectuals catalans i castellans. Però, a banda de la manca de tracte personal, molta gent de l’Ateneu sí que teníem una curiositat personal: llegíem els diaris de Madrid, i seguíem Unamuno, Ortega y Gaset, Marañon, Valle-Inclán, … No coneixíem pas més la cultura castellana que la francesa, però no estàvem tancats a Catalunya".
He reproduït tot aquest text per situar de què estava parlant Sentís, però el que m’ha xocat és la ultima frase "No coneixíem pas més la cultura castellana que la francesa, però no estàvem tancats a Catalunya".
Avui dia, si més no, aquesta afirmació xoca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!