15 d'octubre de 2008
General
3 comentaris

Albada al castell

Hem arribat a quarts de sis a l’entrada del castell de Montjuïc i només hi hem trobat dues persones. De seguida hem vist que eren d’ERC i guardaven tot de banderes i torxes a l’inici del camí que duu cap al Fossar de Santa Eulàlia. Com que no feia fred hem fet temps xerrant recolzats al maleter del cotxe. Mica en mica ha arribat gent, primer els periodistes i després els particulars en un autocar i en cotxes privats. Bé, particulars tampoc sé si dir-ne perquè em sembla que la majoria anaven amb ERC (normal, ja que l’acte l’organitzava Esquerra). De fet, gairebé tothom ha anat recollint les banderes del partit, les estelades i les torxes que hi havia preparades. Dic gairebé perquè davant nostre hi havia una dona i la que deuria ser la seva filla, d’uns 55 i 20 anys respectivament, que han rebutjat les banderes que els oferia un noi. Ma mare de seguida ha dit “aquests són particulars, com nosaltres”.
Hem començat a caminar cap al Fossar i hem vist que allà ja hi havia tot de gent que havien preparat la il·luminació, el micro i la fotografia d’en Companys. La lluna plena donava prou llum per caminar sense sensació de foscor.
Hem arribat i han començat els parlaments d’Oriol Amorós, Agustí Alcoberro i en Joan Puigcercós. En resum, han recordat qui era Lluís Companys, han volgut fer èmfasi en la seva obra en vida i han criticat el govern espanyol pel poc interès a anul·lar els processos sumaríssims.
Mentre xerraven he anat observant la gent. Militants de partit, joves que encara creuen, gent que no es cansa de picar pedra per rutinari que sigui i particulars. Entre aquests he vist la mare i filla que abans he esmentat, algun que altre noi de trenta i llargs, un pare amb la seva filla petita i un senyor d’aquests que han perdut el ritme de la societat. Anava amb una vestimenta tirant a tronada, adornada per una gorra de Catalunya i acompanyat de la seva gossa. M’ha cridat l’atenció perquè quan hem cantat els Segadors anava un segon avançat en la lletra. Després ja s’ha fet més vistós perquè quan han tirat les salves d’honor i la gent mantenia el silenci, ell tranquilitzava la seva gossa en veu alta.
Tres salves i esmorzar per tothom. Nosaltres hem preferit anar tirant cap a casa ma germana que viu al Poble Sec i esmorzar allà. Quan hem pujat al cotxe hem vist que arribaven un parell d’homes, un amb el ram de flors de rigor i l’altre amb una bossa de CIU.
Hem baixat per Miramar i la conversa ens ha dut a parlar del camí antic que pujava al castell. Ara està tallat perquè han fet un hotel i han reservat pels rics tota una zona que abans era pública. La meva besàvia vivia per allà, una zona on hi havia carboneres, i, sempre que hi passem, ma mare recorda aquest fet acompanyat de la història d’un instant. Era la nit (o matinada) del 13 d’octubre de 1909 i la meva besàvia va sentir com pujava, pel camí que ara resta tallat, el carro que duia en Ferrer i Guàrdia al castell per ser afusellat. No sé què va ser exactament el que va sentir, potser els cavalls? potser les rodes metàliques colpejant amb la pedra del camí? potser tot plegat? Només sé que a aquella dona se li va quedar gravat amb foc aquell instant. Un moment que va considerar prou digne per transmetre’l a les seves netes i que a mi sempre m’ha impactat. “Ens explicava que va sentir com pujava el carro que duia en Ferrer i Guàrdia al castell la nit que el van afusellar”, una frase pelada, sense descripció de detalls ni d’emocions, però que omples i reomples amb imatges i sons. Si tingués la meva besàvia davant li faria tantes preguntes! Sempre he pensat que és un record que diu molt del respecte i l’estima de la classe popular cap a aquesta persona. Seria un instant que brillaria en una pel·lícula sobre en Ferrer i Guàrdia.
Per cert, curiós el joc de dates. Ferrer i Guàrdia executat un 13 d’octubre i en Companys un 15 del mateix mes, però amb 31 anys de diferència.
Finalment dues recomanacions:
– Les primeres dues pàgines d'”El vent de la nit” de Joan Sales, on es parla de la mort del President Companys.
– Companys, procés a Catalunya (1979). L’única pel·lícula que conec sobre en Companys. Retrata l’últim any i mig de vida del president i els intents frustrats d’alliberar-lo.

Respon a Air Max Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!