Hola a tots/es, en aquestes dates en que a totes les televisions ens parlen d’una tal "pau" i en que ens adonem com n’és d’intencionada la informació que rebem a nivell internacional ( també la nacional i la estatal ) aquests articles d’en Xavier Montanyà publicats a Vilaweb.cat són com una petita escletxa d’informació necessària per entendre com funciona el gran continent del qual cada dia fugen més persones. D’aquestes persones algunes estan vivint al nostre costat, i en sabem ben poc, conèixer els seus orígens pot ajudar a que ens hi entenguem i a percatar-nos del fet que nosaltres visquem com vivim està estretament relacionat en com viuen a la resta del planeta. A Somàlia fa molts anys que estan en guerra, però no surt res al Telenotícies fins que els etíops volen prendre part del conflicte; per nosaltres el que no surt a la TV, no existeix, així ens va .En fi us passo aquest article fet en dues parts sobre Nigèria i aplicable a tot el drama africà. Salut i força !! DIJOUS,
L?or negre de la mort Als carrers de Cotonou, la caòtica i visceral capital de Benín, al Golf de Guinea, milers de cotxes i motocicletes es barallen per avançar un pam. És un infern delirant de clàxons, pol·lució i crits. Els audaços xofers dels taxis-velomotor es protegeixen el nas i la boca amb màscares improvisades, sovint confeccionades amb les caretes que donen als avions per dormir. Els únics racons de calma són, paradoxalment, les fastuoses benzineres de les multinacionals. Els treballadors, que ja fa anys que han desistit de treballar, disfressats amb la granota de la companyia, dormen, cacen mosques o es miren l?espectacle urbà avorrits, com ‘zombies’ amb el cap en un altre món. Cotonou i la fronterera Porto Novo són les capitals mundials del culte Orisha, el vudú que els esclaus van exportar a Haití i a Cuba. Des de sempre, hi ha hagut molta màgia, una calor espessa, humida, tropical, eròtica, mortal. Avui, a més, per la proximitat amb la gegantina Nigèria la regió és una zona important de contraban de petroli. A ningú, no li cal fer ús de les benzineres tradicionals: hi ha mil maneres d?obtenir carburant al mercat negre, a preu de saldo. De fet, l?únic que la gent pot pagar. El risc és la inseguretat, que sovint es paga amb la vida. Les quantitats de combustible robat que es mouen en la foscor i a plena llum del dia, han convertit la zona en un polvorí, on la gent circula amb l?adrenalina a cent, sempre a punt de sortir volant enlaire i d’endur-se?n unes quantes persones més al davant.
A Lagos, Nigèria, entre dues-centes i cinc-centes persones acaben de morir per l?explosió d?un oleoducte que, com d?habitud, la gent havia foradat per robar combustible. Nigèria es el primer productor africà de petroli, el vuitè del món, però les dues terceres parts de la població viuen en la misèria. Els oleoductes que porten l?or negre del delta del Níger passen obscenament pel mig del camps, a la vora dels poblats, sense les més mínimes mesures de seguretat per a les persones, ni de protecció del medi. N’hi ha prou de foradar aquelles canonades gegantines, embotellar-ne tant com es pugui, amb garrafes, bidons o camions cisterna il·legals, fugir i comercialitzar-lo al mercat negre. La frontera de Benín, per la ciutat de Porto Novo o pel mig de la selva, és pas habitual del contraban. Sorprèn de veure a qualsevol tombant de carretera, a ple sol, a quaranta graus, immenses garrafes de vidre verdós amb la valuosa benzina, delicadament exposades, com si fos una parada de pinyes. Els raigs del sol susciten irisacions hipnòtiques al vidre i mil matisos de colors al·lucinògens als líquids. La gent passa, els nens juguen, i els cotxes s?aturen a fer benzina amb un embut i un drap per a retenir les impureses. No és estrany de veure fumar compradors, venedors o passavolants.
Tot és al límit de la vida, perillós, brutal. No toca més remei. Es mor més gent de gana o de malaltia que no per culpa de la manipulació barroera de l?or negre tret del subsol i que, quan passa per les canonades, ja és nostre. I com més canonada enllà circula, més hi guanyem nosaltres i els seus dirigents corruptes, i més hi perden ells, que han de fer forats, a cop d?escarpra i martell, per tenir uns litres de misèria i guanyar-se la vida. Aquests darrers cinc anys, els oleoductes han estat objecte de 2.258 actes de ‘vandalisme’, amb un total aproximat de 650.000 tones de petroli ‘robat’, segons la companyia estatal de petroli nigerià. Jo diria ‘actes de justícia’ i ‘petroli expropiat’, per ser rigorós. A la carretera de Porto Novo, a la frontera nigeriana, hi ha controls cada dos per tres. Més d?un policia es mira el passaport de cap per avall, fent veure que sap llegir. Tots fan ús d?aquella parsimònia insultant del corrupte armat, que cerca qualsevol excusa tècnica o burocràtica per amenaçar-te i fer-se, en canvi, un sobresou.
La proximitat amb Nigèria fa créixer l?electricitat ambiental. Els únics que circulen relaxats, com de passeig, són els minusvàlids, que piloten motos i carrets adaptats. N?hi ha de tota mena, amb les formes més estrambòtiques i coloristes, talment ginys ideats per un científic boig. Hi ha trastos amb pedals manuals, o de peu, i amb motor, pintats amb màscares i símbols del vudú. Sembla una excursió sideral de ‘zombies’ estrafets que circulen cap a la frontera, beguts i fumats, en les seves carrosses ‘tocades’ amb símbols de la psicodèlia Orisha. És surreal. Com una escena de ‘Por i fàstic a Las Vegas’ del doctor Hunther S. Thompson o de ‘Mad Max’. Augmenta la velocitat, puja la música, la calor és abismal, insuportable, es respira una fortor molt intensa de benzina que col·loca i atorrolla el cervell. Els minusvàlids, vaci·lants, amb ulleres fosques, exhibeixen ‘piercings’ i tatuatges, circulen com reis. La policia mai no els detura. Gaudeixen d?una impunitat especial, no sé si és una llei escrita, la tradició orisha o la justícia poètica. Semblen invisibles quan passen amb les naus rodants pel davant de la bòfia. Són petits contrabandistes de benzina robada. Tenen indulgència per a passar la frontera i circular per on vulguin. Passen la ratlla, dissimulen garrafes i ampolles sota el seient, o en un fals dipòsit dels seus carros imponents preparats especialment per al contraban, i tornen carregats de l?or expropiat. Són valents, i s?ho fan pagar, com els camellers tuaregs de les caravanes saharianes, o els camàlics afghanesos de la ruta de la seda. Són ‘robinhoods’ negres, postmoderns.
El cervell es desfà. Regalima. Fi de trajecte. Hem arribat al futur! Un dia, l?espurna perduda d?un porro farà esclatar la càrrega d?un carret i, l’un darrere l?altre, per simpatia, com les fitxes del dòmino, aniran petant, estrepitosament. Com una traca esfereïdora, sanguinària, que avança per l?asfalt. S?esberlaran carrosses de colors i cranis negres. Les cases quedaran esquitxades de sang, amb incrustacions de dents i d?ulls humans, encara brillants. Les palmeres semblaran arbres de Nadal, decorades amb garlandes de budells, dits esqueixats i espurnes incandescents. L?apocalipsi, ara.Un pessebre vivent al cor de les tenebres. El decorat nadalenc de la sala de juntes de la Shell.
A qualsevol poble que se sotmeti voluntàriament a la "humiliació diària de la por" l?home mor’, va escriure el Premi Nobel de Literatura nigerià Wole Soyinka, represaliat, empresonat, exiliat en èpoques diverses i veu destacada de la dissidència. Aquestes paraules defineixen l?actitud dels nigerians, que abans vivien sota l?opressió colonial i, ara, sota la corrupció dels seus governants, titelles manipulats per les multinacionals del petroli, principalment l?anglo-neerlandesa Shell, que va accedir a l?explotació dels recursos petroliers per pura lògica colonial: l?herència. Si Nigèria era de la Corona britànica, ara és de la Shell. En bona mesura, les descolonitzacions van consistir a mantenir l?explotació econòmica dels territoris colonials per control directe de les empreses, sense que els governs i les metròpolis fessin d?intermediaris. La descolonització, a molts països, va ser un canvi semàntic: l?abolició de les paraules (colònia, metròpoli), que feien nosa a l?ONU, per a continuar perfeccionant i sofisticant els mecanisme d?explotació dels recursos naturals africans, amb noves superstructures de cobertura i d’impunitat. Malgrat la força implacable del poder, i més encara si és corrupte i multimilionari, els nigerians hi planten cara. ‘En defensa d?aquesta terra, d?aquest aire i d’aquest cel que varen formar la nostra visió, més enllà de les línies marcades pels amos d?un passat colonial, o marcades, una altra volta, per la ràbia instintiva dels violats, cadascú de nosaltres partim vers un destí diferent’, ha escrit Wole Soyinka.
Una de les especulacions que s?han publicat arran de l?explosió de fa dos dies és que es pot ser un acte terrorista. Ja ha sortit la paraula màgica. Allò que ho justificaria tot: la repressió, la militarització de la zona i la col·laboració armada internacional. És allò que convindria a la Shell i al govern, però la sospita té tota la pinta de ser una manipulació. De sabotatges, se?n fan, sí, i de segrestos i assassinats, però cap activista amb ús de raó no faria petar un oleoducte que passa per un dels barris més populars de Lagos. Els pobles del delta del Níger fa temps que es defensen. Nigèria és el país més poblat de l?Àfrica. Hi ha 100 milions d?habitants i 250 ètnies. L?intent de secessió dels ibos (Biafra, 1967) va desencadenar una guerra de trenta-tres mesos, amb més d?un milió de morts. Els ogoni, per exemple, una tribu petita del delta, camperols i pescadors pacífics, han vist morir la terra i l?aigua dels avantpassats, podrida per culpa dels residus del petroli. La terra ogoni fa pudor de sofre, les aigües són contaminades per les fuites de petroli i, de nit, les flames de color taronja de les erupcions de gas cremen el cel. L?infern al paradís. Els ogoni sempre s?han queixat del desastre ecològic que ha causat la Shell. L?escriptor Ken Saro-Wiwa, un dels capdavanters del moviment, va morir penjat a la presó de Port Harcourt, l?any 1995, per haver encapçalat el moviment de protesta pacífica dels ogoni. Tenia cinquanta-quatre anys i el van detenir, jutjar i executar basant-se en acusacions falses.
El grup que ara dona més maldecaps al govern i a la Shell és el Moviment d?Emancipació del Delta del Níger (MEND), que es diu separatista i defensor dels interessos dels ijaw, l?ètnia majoritària del delta i la quarta del país, amb 14 milions d?individus. Aquests activistes realitzen accions de sabotatge contra els interessos de la Shell i els seus treballadors. També duen a terme segrestos i demanen rescats milionaris per a comprar armes i compensar les pèrdues degudes a la contaminació de l?aigua i de la terra. Els ijaw dominen els immensos manglars del delta, sembla que tenen armament modern i sofisticat, i el suport de polítics i militars de la zona, probablement també ijaw, implicats en el contraban. L?exèrcit hi intervé amb dificultats. És un cos fàcilment corruptible i no es mou amb comoditat pel laberint de manglars i aiguamolls. Les companyies petrolieres se?n queixen, i demanen mà dura al govern nigerià, que es troba collat, perquè si la Shell decideix, per seguretat, de reduir la producció, el govern, ells, cobraran menys. L?augment progressiu de la violència i de la tensió latent al delta del Níger és preocupant. És una àrea d?alt risc, en què no manquen, per a acabar-ho d?adobar, pugnes interètniques pel control de les zones petrolieres. En cas de conflicte greu, als ulls del món, i gràcies al cínic consens internacional, les disputes ètniques seran la causa i l?explicació d?una matança genocida. L?estratègia no és nova. Dada important: l?any 2007 hi haurà eleccions per la presidència del país. Tota la tensió per possibles canvis en el repartiment del pastís pot revertir al delta. Qualsevol espurna pot provocar una catàstrofe monumental. És ben fàcil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!