Píndoles

Comentaris del meu dia a dia

Sembla que no podrà ser…

Jo volia que aquest blog fos una mena de dietari de coses que em van passant. Volia expressar aquí imatges, escenes del meu dia a dia i de coses que normalment passen per alt i que copsar-les i deixar-les aquí plasmades, podria ser una forma de recordar-les i retre-les un petit homenatge.

Volia escapar-me de la política. No en soc un gran seguidor, ni analitzador de tertúlies i debats i ja hi ha molts blogs que en parlen, de política.

Però sembla que no podrà ser. El meu dia a dia es veu afectat per les decisions polítiques (més ben dit, judicials) i m’atabalen, em sorprenen, em fan enrabiar, i desfermar els pensaments més irats i d’odi. Procuro calmar-me, però em costa, i molt. Encara em sorprèn que ahir no s’hagués desencadenat una batalla campal per la ciutat: es respirava ira. No és decepció. Ja no ens deceben: ens irriten!

El meu pensament d’avui, en aquest dia plujós, gris i fred és per aquells que son a la presó de la manera més injusta, acusats falsament d’accions no comeses, amb el vist-i-plau del gobierno español (en minúscules i cursiva, perquè no és una institució, sinó una expressió barroera idiomàtica d’una llengua que per mi serà estrangera per sempre més en els meus escrits, tot i que sigui la meva llengua materna).

L’odi habita en el meu interior, i la pena, i la tristesa, i l’angoixa, i la desesperació d’aquesta indefinible situació. I quan arribi el judici, què? Què hem d’esperar? Qui ampararà els presos de les mentides sobre les quals es basen les acusacions? Què podem fer? però què podem fer?

En fi, llegeixo articulistes i opinions diverses. Sembla que hem acabat una fase i n’ha de començar una altra i que això va per llarg…potser el nostre paper és el de no defallir i continuar i crec que potser és un bon consell: els catalans, en general, tendim a ser formiguetes, mentre que altres societats tendeixen a ser cigales…, el que no sabem és quants hiverns hauran de passar abans que la cigala mori de fred mentre la formiga s’atipa, al caliu de la nova llar…

 

Les dèries de la infantesa

Des de petit m’agraden els trens. Crec que és una de les poques dèries infantils que romanen al meu cap. Tinc records d’estar amb el meu avi fent viatges al metro, sense un destí concret, només per veure com eren les diferents estacions de la xarxa del ferrocarril metropolità; o també tinc records amb el meu avi a les andanes de l’estació de Sants: era un no parar d’arribada i sortida de trens cap a destins propers o llunyans. El que més m’agradava era, de fet, veure com els trens els canviaven de via. Qui debia ser la persona que decidia on feia parar un tren? Qui s’ocupava de moure les agulles? Ja sap aquell ens que ha fet canviar les vies que després en vindrà un altre de tren i cal que les agulles tornin al seu lloc?

A hores d’ara, ja tinc les respostes a aquestes preguntes, i de fet, encara que no m’hi hagi dedicat professionalment, potser si que m’agradaria ser controlador ferroviari. No pas conductor de tren, que potser també m’hagués agradat, però més m’hagués agradat ser controlador ferroviari. En una ocasió de la meva infància vaig tenir una maqueta de tren, d’aquelles prefabricades de l'”ibertren”. No em va durar gaire, ja que quan la vaig tenir, ens vam haver de canviar de pis i, ai las! la maqueta, dissenyada ad hoc per encabir-la curosament al mil·límetre en un espai de la meva habitació, per obra del meu perfeccionsita i primmirat pare, no hi tenia cabuda. La vam dur al poble, a la casa pairal. Vam deixar-la ni més ni menys que a les golfes d’aquella casa: un lloc inhòspit per jugar-hi.

A la casa pairal, en canvi, m’agradava dedicar-me a l’altre gran dèria: la natura. Vaig observar l’hort, els arbres fruiters, el riu, la muntanya…i això si que ho vaig convertir en la meva professió. Com a geògraf estic satisfet amb el camí professional triat i els fruits que m’està proporcionant aquesta dedicació. Però a la vida em podia haver dedicat a estudiar per esdevenir controlador ferroviari. El problema és que ni sabia que existia aquesta professió o aquesta possibilitat.

De totes formes, haver-me dedicat a una cosa o a l’altre té poca importància. Al capdevall, puc agafar el tren pel pur plaer de viatjar-hi, evitant l’estrés que pot provocar una situació caòtica sobrevinguda, i puc fruir dels diferents paisatges que es poden veure durant el recorregut. És la millor manera de combinar les dues dèries ja que viatjar en tren no deixa de ser un fet molt geogràfic.

 

Vilaweb

Bon dia,

Avui, 21 de desembre de 2017, que és un dia de gran transcendència per la història de Catalunya, inauguro el meu bloc.

La primera entrada del bloc vull dedicar-la a Vilaweb. Quan em vaig fer subscriptor no sabia pas que em cedirien un espai per crear un bloc i expressar lliurement els meus pensaments, idees o parers.

Vull agrair a Vilaweb que m’hagi animat a obrir el bloc i a participar en l’edició del diari fins i tot! Espero poder-hi escriure amb certa freqüència i de temes ben diversos. Faré servir aquest bloc per expressar tot allò que vaig pensant quan camino pel carrer i que sovint es perd a l’interior del meu cap, per haver d’atendre les obligacions diàries.

Mai no n’he tingut cap de bloc i he trigat un temps a activar-lo perquè no sabia ni com titular-lo ni què escriure-hi. En un dia com avui, en el qual em sento optimista, espero poder gaudir redactant allò que em passa pel cap.

Gràcies i fins ben aviat!

Quim

Resultat d'imatges de imatge d'urna

(Imatge procedent del web)