Les dèries de la infantesa
Des de petit m’agraden els trens. Crec que és una de les poques dèries infantils que romanen al meu cap. Tinc records d’estar amb el meu avi fent viatges al metro, sense un destí concret, només per veure com eren les diferents estacions de la xarxa del ferrocarril metropolità; o també tinc records amb el meu avi a les andanes de l’estació de Sants: era un no parar d’arribada i sortida de trens cap a destins propers o llunyans. El que més m’agradava era, de fet, veure com els trens els canviaven de via. Qui debia ser la persona que decidia on feia parar un tren? Qui s’ocupava de moure les agulles? Ja sap aquell ens que ha fet canviar les vies que després en vindrà un altre de tren i cal que les agulles tornin al seu lloc?
A hores d’ara, ja tinc les respostes a aquestes preguntes, i de fet, encara que no m’hi hagi dedicat professionalment, potser si que m’agradaria ser controlador ferroviari. No pas conductor de tren, que potser també m’hagués agradat, però més m’hagués agradat ser controlador ferroviari. En una ocasió de la meva infància vaig tenir una maqueta de tren, d’aquelles prefabricades de l'”ibertren”. No em va durar gaire, ja que quan la vaig tenir, ens vam haver de canviar de pis i, ai las! la maqueta, dissenyada ad hoc per encabir-la curosament al mil·límetre en un espai de la meva habitació, per obra del meu perfeccionsita i primmirat pare, no hi tenia cabuda. La vam dur al poble, a la casa pairal. Vam deixar-la ni més ni menys que a les golfes d’aquella casa: un lloc inhòspit per jugar-hi.
A la casa pairal, en canvi, m’agradava dedicar-me a l’altre gran dèria: la natura. Vaig observar l’hort, els arbres fruiters, el riu, la muntanya…i això si que ho vaig convertir en la meva professió. Com a geògraf estic satisfet amb el camí professional triat i els fruits que m’està proporcionant aquesta dedicació. Però a la vida em podia haver dedicat a estudiar per esdevenir controlador ferroviari. El problema és que ni sabia que existia aquesta professió o aquesta possibilitat.
De totes formes, haver-me dedicat a una cosa o a l’altre té poca importància. Al capdevall, puc agafar el tren pel pur plaer de viatjar-hi, evitant l’estrés que pot provocar una situació caòtica sobrevinguda, i puc fruir dels diferents paisatges que es poden veure durant el recorregut. És la millor manera de combinar les dues dèries ja que viatjar en tren no deixa de ser un fet molt geogràfic.