Per Tutatis!
Novel·la gràfica i cultura dispersa
Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d’aquest mitjà. I ho és pel fet d’haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d’ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
Però, el fet que siga una obra de les més importants de la història del còmic no vol dir forçosament que en siga una obra mestra. Al meu entendre, s’apropa més al best-seller que feia falta per fer créixer el còmic socialment que no a la classe d’obres que revolucionen el propi llenguatge. El seu taló d’Aquiles, mil vegades comentat, és la falta de coherència gràfica. No és només que per les seves pàgines hagen passat múltiples dibuixants, és que Neil Gaiman no va saber (o no va voler) donar una certa uniformitat de plantejament. Així, trobem des d’aspectes gràfics bruts (pròpis de l’època) fins a d’altres ben bells, i des d’estils de narració gràfica suggeridors fins a d’altres totalment plans.
Altra dicotomia que sovint es comenta és la que es planteja al guió entre les històries soltes i la trama principal del personatge. Hi ha que prefereix les primeres i al contrari. Al meu entendre, ambdues tenen moments innegablement brillants i juntes han aconseguit construir un univers propi que encara segueix creixent. Ni feia falta encabir més de les primeres, ni tampoc allargar-ne més la història de Morpheus. En tot cas, pense que la vàlua de Neil Gaiman com a contador d’històries, més que com a guionista de còmic, és innegable.
Fos com fos, he de dir que com a lector he gaudit amb The Sandman, i més amb aquesta relectura, cosa que diu molt al seu favor. Per tant, si en teniu ocasió, us recomane que el llegiu doncs és tracta d’un còmic realment interessant. Això sí, no espereu cap Watchmen obra mestra…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No entenc aquesta mania comparativa amb watchmen dins el món del còmic. Suposo que en certa manera és una guia per als no aficionats, pero és que jo també us disc, no us espereu un watchmen! més val que no!
Així com no diria no us espereu un vigilant al camp de ségol per recomanar el vell i el mar de hemingway (per molt important que hagin estat dins la narrativa nordamericana del sXX) , llegiu-vos sandman, és tant bo que espero que no recordeu que hi ha un còmic anomenat watchmen, de fet, ni tant sols necessiteu saber-ho.
Jo encara no he acabat de llegir The Sandman. Per desgràcia vaig començar a llegir l’obra quan la va començar a editar Planeta, i com alguns potser ja sabeu va acabar reconeixent l’estupidesa de treure-la en prestigis de 48 pàgines, després de l’edició en toms (primer de tapa dura, després de tova) de Norma, i ho vam pagar els novells, que tenim la col·lecció inacabada a l’espera que la vulguin reprendre en el format que sigui. Però el que he llegit m’ha agradat. Sí que és cert que s’alternen històries curtes amb una trama general, algunes històries són més interessants que altres, alguns dibuixants (per desgràcia pocs) millors que altres, però el regust que tinc després d’haver llegit el que he llegit és bo. De moment, la història que m’ha agradat més és precisament una d’autoconclusiva, que correspon al número 7 original (per tant és al 4 de Planeta), sobre un home que demana al Morfeu la immortalitat.