Per Tutatis!

Artícle antic extret dels arxius de Comic Fill-in, escrit originalment per un treball universitari.
—

PROBLEMÀTICA DE LA SEQÜENCIALITAT INTERNA

La problemàtica de la seqüencialitat interna comprèn, de fet, una
dificultat comuna a tot estudi artístic: les definicions. L’anàlisi o
reflexió rigorosa de qualsevol tema amb la finalitat d’extreure unes
conclusions o la recerca del simple sentit requereixen la construcció
d’una estructura coherent de conceptes. El primer que s’ha d’afrontar
per tal de dur a terme amb èxit aquesta anàlisi és la delimitació de
l’objecte d’estudi. A primer cop d’ull pot semblar fàcil però no ho és
tant al terreny de l’art, on les fronteres són difuses.

Podria pensar-se que consideracions d’aquesta mena no tenen cap
interès pràctic donat que habitualment es presenten com a irresolubles
i estèrils. No obstant cal tenir en compte que en el cas del còmic el
problema de la seva definició resulta inajornable si es volen
comprendre en profunditat els seus mecanismes expressius. De fet
resulta inevitable prendre una postura inicial a l’hora afrontar-lo.

La situació del còmic dins el conjunt de les arts apareix com un
pont entre les figuratives i les narratives. Recull aportacions de la
pintura, de la fotografia (més concretament de la cronofotografia) i de
la literatura, alhora que conviu en situació de mútua influència al seu
procés evolutiu amb el cinema. Les similituds amb aquest últim tant en
procediments estètics (planificació, guió, etc.) com en altres de
caràcter industrial són múltiples. Cal recordar que, de fet, els
“aniversaris oficials” d’ambdós disten tan sols de dos anys. Però,
vista l’evolució del medi, cal considerar el còmic com un art narratiu
en sentit ampli.

Així doncs, per tal d’aconseguir la progressió de la història que es
vol contar disposem d’un discurs estructurat bàsicament en vinyetes
que, llegides en un sentit convencional que depèn de cada cultura,
segons la perspectiva itinerant, mostren uns esdeveniments. És a dir,
les vinyetes són llegides con una seqüència, integrades en un tot. Tal
concepció va dur Will Eisner a denominar el còmic “art seqüencial”.
Però aquest procés suposa únicament un tipus de seqüencialitat, la que
hem anomenat externa i que relaciona temporalment les vinyetes entre si
Aquesta relació temporal cal entendre-la en el sentit de l’ordre de
lectura, és a dir, no es refereix al temps de la història sinó al temps
del discurs. Tot i que ambdós coincideixen habitualment.

De tota manera, el veritable problema que ens ocupa ara, i que no és
incompatible amb el que s’ha plantejat anteriorment, és el que hem
anomenat la seqüencialitat interna. Aquesta seria la que relaciona
temporalment tots els elements que podem trobar dins la vinyeta:
objectes, personatges, globus, etc.

En la cultura occidental, quan llegim una vinyeta ho fem tot
desxifrant els missatges escrits d’esquerra a dreta i de dalt a baix.
Per tant, si trobem dos globus un al costat de l’altre deurem suposar
que el de l’esquerra es produeix amb anterioritat al de la dreta. Això
suposa un pas de temps dins la pròpia vinyeta. En l’aspecte gràfic
ocorre el mateix. Per exemple, podem trobar un personatge que dona una
cop de puny a un altre, tot seguit una icona que representa el cop i
per últim (del tot a la dreta) un segon personatge que cau. En aquest
cas interpretaríem que la vinyeta representa tres fases d’una mateixa
acció que són successives en el temps, i no simultànies. Segons Roman
Gubern, açò es deu a que en la majoria dels casos la vinyeta representa
un instant duratiu.

No obstant, en rigor pot observar-se que no totes les vinyetes
contenen aquest instant duratiu, o l’inclouen en un grau ínfim,
pràcticament nul. Tal és el cas de la majoria de plans detall, els de
situació, les vinyetes que només presenten una acció simple, un únic
globus, etc. A més, caldria afegir els espais ocupats exclusivament per
text i les “vinyetes d’aspecte” (Scott McCloud), on sovint el temps
diegètic s’atura. Per tant, en general podria pensar-se que, si bé la
seqüencialitat interna és pròpia del còmic, no l’inclou completament
doncs no sempre s’hi recorre.

El tema ha estat plantejat per diversos autors entre els que cal
destacar els ja esmenats Will Eisner i Scott McCloud, a més de Daniele
Barbieri. No obstant, cap d’ells enfronta la problemàtica directament
sinó que l’emmarquen dins altres qüestions com el cronometratge, el
“gutter ocult” o la vinyeta còmica. Per aquesta raó no resulten,
lògicament, concloents respecte a la seqüencialitat interna. D’aquesta
manera, tot i reconèixer-ne l’existència implícita, la deixen al marge
de les seves respectives definicions de còmic, que requereixen
necessàriament de l’existència de la seqüencialitat externa per admetre
una obra com a còmic. Tal postura, resultat d’una reflexió tangencial,
els incapacita per l’anàlisi de les vinyetes úniques d’autors com
Forges o Quino.

Responent a la pregunta inicial, caldria decidir si la
seqüencialitat interna és una característica essencial, necessària i/o
suficient per tal que una obra siga considerada còmic; o si pel
contrari és obligatori que continga un mínim de dues vinyetes amb
continuïtat temporal. Tal decisió afectaria els còmics d’una sola
vinyeta, l’anomenat humor gràfic de la premsa i, fins i tot, a bona
part de la pintura d’escenes. De fet, en cas de no trobar-la essencial,
s’hauria de descobrir i batejar un nova art, fins ara oculta i dispersa
sota altres disciplines, que consistiria en la narració d’escenes en
una sola imatge mitjançant la seqüencialitat interna.

Però, com que aquesta postura radical no sembla estar d’acord amb la
percepció general, potser influïda per la convenció que qualifica la
pintura com a alta cultura i el còmic com a cultura popular,
personalment optaria per una consideració mixta de l’art seqüencial. És
a dir, tot i ésser tècniques independents, la seqüencialitat externa i
la interna són igualment pròpies del còmic i aquest en sorgeix de la
seva conjunció. Per tant, les dues són suficients per si mateixa quan
es tracta de qualificar una obra com a còmic. Caldria, doncs,
considerar-les com dues branques d’un mateix art quan se’n fa un ús
exclusiu. A la pràctica, aquesta concepció deuria de beneficiar la
crítica de l’art donat que qualsevol obra pictogràfica amb intenció
narrativa, la considere el seu autor còmic o no, és susceptible de ser
analitzada des de la perspectiva de l’art seqüencial; situació
enriquidora en tot cas.

De tota manera, queda lliure l’interrogant sobre què significa
intenció narrativa. Però, aquesta és una qüestió de sentit comú i
percepció subjectiva que no exigeix una resposta ferma. En qualsevol
cas únicament podria dificultar l’anàlisi d’obres concretes i mai de
tot un conjunt o medi artístic entès com a camp d’estudi.

Marc Pastor i Sanz, 2000.

[Imatge (c) Quino]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!