Diletant i dissonant

El Council on Foreign Relations (CFR) publica diàriament un comentari sobre algun aspecte de la situació internacional. El passat 19 de desembre va dedicar-lo a la lluita contra la insurgència. En concret, a la revisió del manual de l’exèrcit dels Estats Units sobre aquesta matèria. El text ara vigent té més de vint anys i sembla inútil –o, si més no, insuficient– davant els fenòmens insurgents sorgits a l’Iraq i a l’Afganistan. Per això, n’estan redactant un de nou.

L’analista del CFR il·lustra aquesta necessitat amb alguns errors de la doctrina actual. Així, considera que l’aquarterament de les tropes nord-americanes en grans bases militars transmet la imatge de força d’ocupació, tan impopular entre la població local. Sosté que aquestes tropes han tingut com a prioritat perseguir enemics en comptes de formar l’exèrcit iraquià perquè ho fés ell. Igualment, emfasitza que s’ha menystingut el domini de les tecnologies per part dels insurgents… Dit d’una altra manera, es constata que s’està fent una ofensiva clàssica en una guerra que no n’és gens, de clàssica.

Òbviament, no és criticable que s’aprengui d’allò que no funciona, ni que es millorin manuals, protocols i procediments quan s’hi detecten insuficiències que comprometen els bons resultats. No ho és en absolut, ans al contrari. Ara bé, modificar aquests documents justament ara, quan ja han passat cinc anys des que va començar l’anomenada guerra global contra el terrorisme, és inquietant. Revela que s’ha encetat una operació de conseqüències colossals sense haver-s’hi preparat prou a fons, sense haver-hi reflexionat amb la profunditat que caldria.

Tot plegat és resultat d’un sentiment mal dissimulat de superioritat. De doble superioritat. D’una banda, pensaven que l’abisme tecnològic entre les dues forces rivals faria que la derrota de l’enemic fos ràpida i contundent. De l’altra, estaven convençuts de tenir la raó moral, la qual atorgava un plus per a l’èxit. La realitat s’ha mostrat més crua, més displicent, més irraonable…

El drama humà de les crisis iraquiana i afganesa ens fa adonar de la gravetat d’aquesta irresponsable actitud. No és, però, exclusiva dels grans conflictes armats. És un hàbit que s’infiltra en la vida diària de les nostres organitzacions i de les nostres societats: massa gent actua persuadida de dominar plàcidament la situació i aborda projectes i relacions sense la preparació adequada. Els resultats, salvant les distàncies, també solen ser fallits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!