Diletant i dissonant

L’any 1954, el sociòleg britànic Michael Young va publicar The rise and fall of meritocracy. En aquest títol, introduïa un mot de pròpia invenció que ha fet fortuna: la meritocràcia. Sovint el sento pronunciar amb una certa reverència, com si fos un ideal desitjable. Societat civil i governs fan una apel·lació a la meritocràcia com a alternativa a altres formes d’accés al poder basades en vincles familiars, en classes socials o en qualsevol altra fórmula en què gent incapaç escala fins a posicions compromeses.

Mig segle més tard, Young publica un article amb el provocatiu títol Down with meritocracy[1]. Ho fa per a recordar que l’obra original era una visió irònica del fenomen, en què advertia dels seus mals, que podem sintetitzar en quatre idees:

• La meritocràcia no dissol l’estructura jeràrquica de la societat sinó que crea una nova elit, sorgida de l’acumulació de títols obtinguts a centres prestigiosos.
• En la meritocràcia, qui arriba a dalt considera que ho ha aconseguit gràcies als seus mèrits i, en conseqüència, no deu res a ningú. Per això, no se sent impel·lit a retre comptes i troba justificades tota mena de recompenses pel seu treball.
• En canvi, qui no arriba a dalt se sent culpable per la seva manca de mèrits, la qual cosa el condueix a una mena de nuesa moral nociva.
• “Amb l’adveniment de la meritocràcia, les masses sense lideratge són privades parcialment del vot; a mida que el temps passa, més i més gent queda desvinculada i desafecta fins al punt que ni tan sols es molesta a votar. Ja no té persones que la representin” (citació literal).

Interessant recordatori d’un autor que considera que ha estat mal llegit. Al meu entendre, el punt clau és aquest: ¿podem acceptar l’existència d’unes elits que no hagin de retre comptes a la societat?

Les elits són una constant històrica de la humanitat. En conseqüència, és poc raonable predicar una societat que no en tingui. En canvi, la rendició de comptes és tota una altra cosa. Si acceptem que les elits en poden prescindir, aleshores és completament secundària la forma en què es nodreixen aquestes elits (aristocràcia, meritocràcia, plutocràcia, tecnocràcia…). Contràriament, si estem convençuts com ho estic jo que les elits han de retre comptes, aleshores esdevé crucial el mecanisme social d’accés a l’elit, la seva permeabilitat,

La meritocràcia en un sistema transparent i accessible que ret comptes a la societat, a la qual se subordina, serà una solució positiva. La meritocràcia en un sistema opac, d’accés restringit i jerarquitzat serà una solució negativa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!