Diletant i dissonant

El nivell de descaradura dels narcotraficants de Rio de Janeiro ha arribat a un punt que hi campen com volen, imposant la seva llei i desafiant les autoritats públiques constantment. De fet, les comissaries són l?objectiu de freqüents atacs com a símbol ostentós que la delinqüència ha perdut la por a la policia.

L?única solució aparentment viable està en boca de tots: desplegar-hi l?exèrcit per a recuperar el control de la ciutat, oferir un mínim de seguretat a la gent i intentar posar la delinqüència contra les cordes. Hi ha un petit problema, però: la Constitució brasilera prohibeix explícitament que les forces armades s?utilitzin per a reprimir delictes. Lula sembla disposat a trobar-hi una escletxa: l?exèrcit, de fet, no hi anirà a combatre delinqüents sinó terroristes, perquè les seves accions busquen sembrar el terror.

Pot ser una sortida pràctica, però ens hauria de començar a preocupar que, des del 11-S, sigui tan fàcil de repartir etiquetes de terrorisme. Des d?algarades urbanes per motivacions polítiques ?molt sovint poc diferenciables de les algarades urbanes per motivacions futbolístiques? a les guerrilles independentistes del sud-est asiàtic, moltes accions violentes que qüestionen el poder instituït reben automàticament el qualificatiu i el tractament d?accions terroristes. Algun tribunal europeu ja ha qüestionat aquesta lleugeresa.

No tot és terrorisme i dissipar les diferències pot ser molt contraproduent. En realitat, tot problema de violència compta amb un doble component. D?una banda, tenim la violència en si, que pot ser similar en situacions ben diferents i, en conseqüència, pot ser combatuda amb mitjans semblants. De l?altra, però, hi ha el rerefons, el seu caldo de cultiu, sobre el qual només es pot actuar políticament. Aclareixo ?perquè, lamentablement, cal fer-ho? que actuar políticament no significa necessàriament fer concessions polítiques sinó recórrer a instruments polítics.

En el cas de Rio de Janeiro, el poder del narcotràfic se sustenta, entre altres factors, en l?existència de guetos urbans, en la corrupció policial i en la feblesa de les institucions locals. Aquestes causes tenen ben poc a veure amb les que, per exemple, indueixen a tants joves palestins a voler immolar-se per la seva pàtria. Qualificar situacions tan diferents amb el simple apel·latiu de terrorisme provoca que, inevitablement, ens centrem més en els efectes que en les causes. Una molt mala estratègia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!