Diletant i dissonant

Algú té presents les previsions que es feien sobre l’escalada que tindria el preu del petroli el 2008? No, perquè fa temps que van deixar de ser vàlides. Tanmateix, fóra bo de recordar-les. Tot just començat l’any, el Departament d’Energia dels Estats Units advertia que el preu mitjà del barril se situaria en 87 dòlars. Molta gent va posar-se les mans al cap, perquè això suposava un increment brutal respecte dels preus del 2007, que havien estat de 72 dòlars de mitjana i que ja s’havien enfilat molt respecte dels 66 dòlars del 2006.

Les acusacions d’irrealitat, d’exageració, de catastrofisme… van acompanyar l’anunci. Avui sabem que el pronòstic era erroni, però per sota, molt per sota. Per què els experts nord-americans preveien aquella alça dels preus? Bàsicament, per una raó: per l’ajustat equilibri entre l’oferta i la demanda.

Fa anys que el consum de petroli creix a un ritme superior al que ho fa la capacitat de producció, de manera que s’ha arribat pràcticament a un equilibri. Ha desaparegut el que se’n diu la capacitat de producció ociosa, és a dir, la possibilitat d’augmentar l’extracció per a respondre a vicissituds de la demanda o de l’oferta. Consumim tot allò que poden extreure els pous. Això fa que qualsevol interrupció en un d’aquests països tan inestables sigui difícil, per no dir impossible, de compensar adequadament. Així s’explica que els rumors de bombardeig a l’Iran, les sortides de to de Chávez o uns avalots a Nigèria provoquin temors d’escassetat i automàtiques alces de preus.

S’hi poden afegir altres factors influents (els baixos estocs comercials als països desenvolupats, la limitada capacitat de refinatge, la poca inversió en exploració i en millora tecnològica…), però l’essència és aquesta: l’aplicació de la llei de l’oferta i de la demanda a un bé escàs.

De totes maneres, els preus s’han disparat molt més enllà de les previsions. És que hi ha hagut uns factors conjunturals que s’han sumat a la tendència de fons? Si fos així, podríem esperar que els preus recuperessin una nova estabilitat, tot i que seria a uns valors més alts que aquells a què estàvem habituats.

O és que els factors que ho expliquen són exactament els mateixos que considerava el Departament d’Energia nord-americà en el seu pronòstic però n’havia infravalorat l’impacte? Si fos així, les perspectives pel que fa als preus futurs no serien gaire bones.

Sigui un cas o sigui l’altre, la situació exigeix que s’accentuïn les polítiques de foment d’altres fonts d’energia. Fa temps que es reclama des de posicions preocupades per la qualitat ambiental, pel canvi climàtic… I això sol ja ho justificaria. Tanmateix, hi ha elements més peremptoris: la crua realitat és que necessitem aquestes altres energies no pas per a substituir part del petroli consumit sinó per a cobrir l’augment de demanda que el petroli ja no pot satisfer ni sembla que podrà fer-ho en el futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!