L’agenda del canvi climàtic ha pujat alguns graons en la llista de prioritats del govern espanyol. És bo que sigui així, però la pregunta és si aquest avenç no respon al que, en anglès, diuen too little too late –expressió que blasma que no s’hagi actuat quan tocava i que, quan arriba l’acció, tingui una magnitud insuficient per a abordar el problema de debò.
La pregunta era retòrica: ens trobem amb una resposta massa petita i massa tardana. Ho podem il·lustrar amb el programa d’ajuts per a la transició energètica de la mobilitat. Dimensionat pel ministeri del ram, la línia d’ajuts per a substituir els vehicles convencionals per vehicles nets abasta la xifra de 3,29 milions d’euros a Catalunya el 2019. [1] Segons el tipus de vehicle, la subvenció pot anar de 700 a 15.000 euros.
Fem un petit exercici aritmètic:
Mil anys? Absurd.
Tampoc no és factible multiplicar per 1.000 la partida de les subvencions –o per 100 durant els 10 anys en què seria ideal que es produís. L’administració pública no disposa d’aquests diners.
Aquest és el gran hàndicap de les polítiques d’incentius: ens aporten la sensació que som actius, però sovint ens limitem a gratar la superfície del problema. No hi ha res pitjor que pensar que ja fas prou quan, en realitat, no resols gaire res.
La gravetat i la celeritat de l’amenaça climàtica ens hauria d’exigir un enfocament radicalment diferent: el temps dels incentius ha passat a la història –sense que l’hàgim aprofitat gaire, ai las! Arriba el temps de les obligacions.
Només aconseguirem que tots els vehicles siguin nets en un termini raonable [2] si la llei ho imposa, si esdevé una obligació. Ja no queda cap via alternativa a la coercitiva.
Que arribi l’obligació no comporta que s’implanti una actitud d’insensibilitat envers els obligats:
Tenim opcions, tenim possibilitats diverses… El que no tenim és temps per a continuar aplicant les mesures de sempre, d’ineficàcia provada. Els experiments ja no es poden fer només amb gasosa.
Torno a una expressió anglesa per a descriure com a ha ser la nostra política climàtica, a Catalunya i arreu del món: faster, deepest, fairest –més ràpida, més profunda, més equitativa. Ens convé provar-ho: no tindrem cap altra oportunitat.
[1] La concessió dels ajuts és gestionada per la Generalitat, però qui decideix el programa i els seus recursos econòmics és el govern central. Malauradament, els nostres impostos continuen molt majoritàriament en mans de Madrid i és allà que els distribueixen segons el seu criteri.
[2] Un termini que hauria de compassar-se amb la transició cap a les energies renovables per a produir electricitat o hidrogen. Tot i que la renovació del parc mòbil ja aportaria un notori guany pel que fa a la contaminació urbana o a l’eficiència energètica, seria negligent que els combustibles fòssils que abandonarien els vehicles fossin emprats per les centrals productores de l’energia que faran servir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!