Economia digital: l’hora de decidir

Fa trenta anys de la fecundació de la World Wide Web. Un dia de març del 1989 Tim Berners-Lee, un físic de 33 anys, va presentar al seu cap la proposta de crear un nou sistema de gestionar la informació perquè tots els investigadors d’aquell centre de recerca –el CERN– poguessin compartir ràpidament els últims resultats dels treballs experimentals.

Un aspecte poc destacat d’aquella idea que ha transformat el món era la manca absoluta d’esperit lucratiu. Berners-Lee no buscava enriquir-se sinó resoldre un problema que patia cada dia en la seva tasca investigadora. Per això, no ens hauria d’estranyar que li desagradin dos fenòmens sorgits amb l’evolució de la seva idea [1]:

  • La gran quantitats de diners que s’hi maneguen per a activitats ben poc útils.
  • La utilització de la tecnologia per a multiplicar l’efecte d’alguns deplorables vicis humans.

Llegim-ho en les seves pròpies paraules (traduïdes) [2]:

Mentre el web ha creat oportunitats, ha donat veu als grups marginats i ha fet més fàcils les nostres vides diàries, també ha creat oportunitats als estafadors, ha donat veu als que propaguen l’odi i ha fet més fàcil de cometre tota mena de crims. Amb el teló de fons de nous relats sobre com es fa servir malament el web, és comprensible que molta gent temi i dubti de si el web és realment una força per al bé. Però, vistos els molts canvis del web en els passats 30 anys, seria derrotista i inimaginable assumir que el web actual no pot canviar per a millor en els pròxims 30. Si desistim de construir ara un millor web, el web no ens fallarà. Nosaltres haurem fallat al web.

Des d’aquesta convicció, Berners-Lee fa una crida a treballar conjuntament per a assolir aquest objectiu d’un web més orientat a la bondat que a la maldat. El propòsit és formular un Contracte per al web, amb rang de llei internacional, que fixi els principis i les exigències bàsiques que tothom ha de respectar a l’hora d’usar i desenvolupar el web global.

Després de 30 anys d’un creixement anàrquic o llibertari, l’autor de l’invent reclama regulació per a evitar les perversions que un sistema d’aquesta naturalesa pot propiciar. Tornem a les seves paraules:

Els governs han de traduir les lleis i les regulacions a l’era digital. Han d’assegurar que els mercats es mantinguin competitius, innovadors i oberts. I tenen la responsabilitat de protegir els drets i les llibertats en línia. Necessitem campions del web obert dins del govern: funcionaris i alts càrrecs que actuïn quan els interessos del sector privat amenacin el bé comú i que es mantinguin ferms en la protecció del web obert.

Les empreses han de fer més per a garantir que la persecució del seu benefici a curt termini no es fa a expenses dels drets humans, la democràcia, els fets científics o la seguretat pública. S’han de dissenyar les plataformes i els productes amb la privacitat, la diversitat i la seguretat en la ment. Hem vist treballadors d’empreses tecnològiques alçar-se i reclamar una millor praxi empresarial. Hem d’encoratjar aquest esperit.

I, per damunt de tot, els ciutadans han d’obligar empreses i governs a retre comptes dels compromisos contrets i demanar-los que respectin el web com una comunitat global amb els ciutadans al seu nucli central.

Berners-Lee ens adverteix d’una qüestió que negligim massa alegrement: ens trobem en un punt de bifurcació, crucial per al nostre futur com a societat i com a civilització. Passa al web, com diu el seu pare, però no és gaire difícil de constatar que passa en molts altres camps en què les tecnologies digitals amb pretensió disruptiva fan la seva aparició.

Per això, el dilema és senzill d’exposar:

  • agafem el ramal que privilegia l’interès general, el contracte social, uns alts estàndards laborals o ambientals, l’emprenedoria inspirada en la solució de problemes i necessitats…;
  • o ens deixem dur per l’altre, on impera l’interès particular d’unes poques grans empreses que, en ares a incrementar els seus beneficis, no busquen la disrupció tecnològica sinó social; el que realment aspiren a trencar és la capacitat reguladora de les administracions (diluint-la), les proteccions laborals i ambientals o les obligacions fiscals (relativitzant-les) i la competència efectiva dels mercats (construint oligopolis i subjugant les petites i mitjanes empreses).

Tots els períodes de canvi d’era –i en vivim un– creen la sensació que els esdeveniments ens superen, que hi ha una mà invisible que ens condueix, amb més o menys entrebancs, en una determinada direcció i que només uns quants, ràpidament qualificats de ludistes, s’hi oposen amb una visió retrògrada del progrés. Tanmateix, encara que sigui invisible, la mà existeix i pertany a persones de carn i ossos. ¿Estem disposats a acceptar que ho continuïn fent o aspirem que aquesta conducció recaigui en mans visibles, que hagin de retre comptes i que hagin de subordinar-se a l’interès general? Aquesta és la decisió que ens toca prendre ara, a tots i a cadascú. I no hi ha ni abstenció ni vot en blanc possibles perquè tan sols podem triar entre dues opcions: o actuar o deixar que actuïn.

[1] Hern, Alex (2019) Tim Berners-Lee on 30 years of the world wide web: ‘We can get the web we want’. The Guardian, 12 de març.

[2] Berners-Lee, Tim (2019) 30 years on, what’s next #ForTheWeb? World Wide Web Foundation Blog, 12 de març.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *