Amb l’horari més fisiològic propi del diumenge, d’habitud coincidesc a la dutxa amb l’espai dedicat a la ciència pel programa matinal de la cadena SER. Avui entrevistaven Jorge Wagensberg a propòsit del seu darrer llibre (que reposa a la meua taula esperant torn). Amb un col·laborador habitual del programa (el físic Manuel Lozano Leyva) Wagensberg ha raonat sobre el contingut del llibre i sobre la visió científica de la realitat. La part més xocant de la cosa ha vingut després de l’entrevista quan, sense solució de continuïtat, han fet un anunci publicitari que semblava ben encastat en la mateixa entrevista: l’ecobola, un revolucionar mètode de neteja, un desafiament a les lleis físiques i químiques. Poseu una bola d’aquestes a la rentadora o al rentavaixelles i no us calen els detergents (els emulsionants que permeten dispersar els greixos en aigua). Bé, si us llegiu la lletra petita recomanen afegir detergent quan teniu moltes taques a la roba!
Sobre el seu mecanisme d’acció no sabria dir quina barbaritat és més divertida: raigs infrarojos (és a dir, calor) i ions positius i negatius que activen (?) l’aigua, uns misteriosos elements d’acció antimicrobiana, un elements alcalins que mantenen l’acidesa de l’aigua (sic), uns elements que eliminen el clor (no havíem quedat que volíem eliminar els bacteris, què fem eliminant el potent element antimicrobià –aquest sí– de l’aigua potable?) i, sobretot, eixe poderós imant de 12.000 Gauss (i tant, que n’és de poderós, com els més potents imants de terres rares!) que “funciona minut a minut per a classificar els elements de l’aigua” (siga el que siga el que vulga voler dir això). En fi, l’OCU té classificada l’ecobola com un dels enganys del 2010, i d’aquesta bola s’han ocupat recentemnt alguns mitjans (com el blog d’El País EcoLab i La Voz de Galicia). Al YouTube hi ha un vídeo instructiu de l’OCU.
Supose que Wagensberg estaria alçant-se en eixe moment de la cadira a l’estudi de ràdio i haurà pogut escoltar l’anunci de l’ecobola i les seues miraculoses propietats. Si la resposta és que la publicitat s’ha de fer fins i tot a costa de l’estafa als consumidors, emprant el llenguatge de la ciència amb clares intencions enganyoses, quina és la pregunta, Jorge?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una vegada em vaig oblidar de ficar detergent a la rentadora. No era roba molt bruta i l’aigua tèbia i les voltes que dona en el tambor van ser suficients perquè quedés com si hi hagués posat sabó… o les ecoboles.
Suposo que és un cas molt semblant el de l’anomenat ‘Epogenyn’ – no sé si ho escric bé – que anuncien a El Corte Inglés. En aquest cas la meravella és també de tota solemnitat: el producte ‘modifica l’estructura molecular de l’aigua’. No en volia saber d’altra! Es veu que en comptes de la fórmula H2O l’aigua transformada deu tenir com fórmula HO, o H3O, o H5O2! I, naturalment, fan servir la paraula ‘natural’ unes quantes vegades.
El que més irrita en aquests casos és el l’ús d’un llenguatge pseudocientífic.
En aquesta mena d’estafes – no se’n pot dir d’altra manera – hi ha, a més, la inconstància de la moda: ara tot és natural i ecològic. Però fa uns anys – quan encara no s’havia estès la dèria antinuclear – qualsevol cosa era nuclear. Recordeu el ‘blanc nuclear’ que, capgirant la imatge, la Trinca va atribuir al riu Llobregat? Si us mireu atentament una capsa d’Ariel, encara hi veureu, una mica estrafet però ben visible, el logo basat en la representació gràfica del nucli atòmic i els orbitals electrònics.