El buit del temps

Europa visqué la devastació durant el segle XIV. Primer fou el refredament del clima que causà una catàstrofe agrícola, especialment en les regions més al nord, i una fam generalitzada al començament de la segona dècada del segle. Una generació més tard fou la primera gran epidèmia que arribà a reduir entre un 30 i un 50% les poblacions europees. A aquesta epidèmia terrible, potser la més gran de totes les que es coneixen, la coneguda pesta negra, li seguirien moltes altres. Ja en el segle XV, el primer professor de medicina de l’Estudi General de València, Lluís Alcanyís, fou el celebrat autor del Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència:
Mirant natura humana sotmesa a tants innumerables perills e cassos mortals, no he vist de totes les causes de morir ninguna més trista, més aguda e més cruel que aquesta epidèmia…
Al convent de Sant Francesc de Morella es conserva un fresc que representa la dansa de la mort, aquella al·legoria que ens recorda que la mort no sap de classes socials ni privilegis, que ens iguala a tots. Els medievalistes i els historiadors de la cultura ens han fet evident que les grans epidèmies tingueren doncs un fort impacte en els costums, les creences o l’organització social europea. Però continua la polèmica sobre les causes reals de tanta destrucció, especialment la manera com es va propagar la infecció. Ara sembla fora de dubte que l’agent patogen de la pesta negra fou el bacteri Yersinia pestis, doncs un equip internacional de científics alemanys i canadencs liderat per Johannes Krause, de l’Institut de Ciències Arqueològiques i el Departamaent de Genètica Humana de la Universitat de Tubinga, acaben de seqüenciar el genoma complet d’aquest bacteri derivat de víctimes londinenques de la pesta negra. La revista Nature publica en obert aquest apassionant estudi.
Han obtingut material genètic de Y. pestis de suficient qualitat a partir de les dents i ossos de restes humanes del cementeri East Smithfield de Londres, on els historiadors saben que foren soterrades moltes víctimes de la pesta de 1348-49. És un magnífic exemple de recuperació de DNA antic i reconstrucció de la història, d’estudis dels missatges del passat encriptats en el material genètic d’organismes ja desapareguts. D’aquesta recerca se n’han fet ressò molts mitjans (Público, NYT, The Guardian, Le Monde) i la mateixa revista Nature ha divulgat un breu vídeo molt didàctic on intervé l’historiador de Cambridge John Hatcher, especialista en la pesta negra, i Magdalena Skipper, senior editor de Nature.
Hi ha un parell de conclusions del treball remarcables. Per un cantó la posició filogenètica del bacteri Y. pestis del segle XIV en relació als bacteris actuals: tots semblen descendents d’aquell. És a dir, molt probablement la pesta negra fou la primera gran epidèmia europea d’aquesta malaltia, una nova malatia emergent en ple segle XIV, i tota la diversitat de Y. pestis actuals es deriva d’aquella primera dispersió geogràfica del patogen. Però el que més ha sobtat els autors és l’elevada similitud genòmica entre el patogen vingut del passat i els seus descendents actuals, especialment en aquelles regions genètiques associades a la virulència. En gairebé set segles Y. pestis ha canviat ben poc. I, tanmateix, ara per ara no provoca devastacions similars a les medievals en les poblacions humanes actuals, un preciós exemple de coevolució entre l’hoste i el patogen. Segons els autors les causes d’aquesta paradoxa caldria buscar-les en les diferències en l’organització social, especialment a les grans aglomeracions urbanes, en les mesures en higiene i salut pública, en l’ús dels medicaments, especialment els antibiòtics, en la major capacitat inmunològica, reforçada per les vacunes.  En resum, en allò que mestre Alcanyís ja remarcava en el segle XV: ab regiment e bona vida podem dispondre nostres cossos, en tal manera que tindran resistència…

Per a llegir aquest text, res com la banda sonora del Llibre Vermell de Montserrat i, en especial, el Morir, ffrares, nos convé… en la versió excepcional de la Capella de Ministrers dirigida per Carles Magraner (a l’arxiu adjunt trobareu un fragment però us recomane molt el disc complet).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!