El buit del temps
El bloc de Juli Peretó
De líquens resistents i extrapolacions exagerades
Sempre hi ha hagut una fascinació per la possibilitat que la vida s’haja desplaçat de planeta en planeta. En el segle XIX alguns científics invocaren la teoria cosmozoica que suposa que la vida sempre ha existit i només ha anat contaminant els mons mitjançant el viatge interplanetari d’espores o formes biològiques latents. La principal objecció sempre fou la dificultat d’imaginar com aquestes estructures sobreviurien a les condicions extremes de l’espai. Per això en alguns laboratoris juguen amb la idea que algunes formes de vida puguen resistir la radiació, el buit i les baixes temperatures. En experiments fets en laboratoris en òrbita s’ha pogut comprovar que els líquens són d’allò més resistents.
L’edició d’avui de Público informa d’uns treballs fets per un grup de científics, de la Complutense, de l’INTA i del MNCN, que empraren el satèlit rus Foton per provar com es comportava el líquen Aspicilia fructiculosa en condicions extremes. Segons es pot llegir en el resum de l’article que publica el darrer número de la revista Astrobiology, després de deu dies de condicions adverses, els líquens es recuperaren molt bé. De confirmar-se aquestes observacions, el fet és molt remarcable. Ara bé, què ens diu tot això sobre la possibilitat de la panspèrmia o, com diuen els autors, la litopanspèrmia (els organismes viatjarien a l’interior de cossos rocosos que els protegirien de l’ambient agressiu)? Ben poca cosa. De primer, deu dies de viatge per l’espai és una insignificància. Per posar un exemple, el tristament famós meteorit ALH84001 és un fragment del planeta Mart que s’estima que des de la seua ejecció fins l’aterratge passaren 13.000 anys. L’experiment publicat representa 2 milionèsimes d’aquest temps i no tenim cap seguretat que els líquens pugueren resistir tant. Es tracta, doncs, d’una extrapolació poc legítima.
D’altra banda, els líquens són associacions simbiòtiques de fongs i algues i la petjada fòssil més antiga que es coneix d’ells ronda els 400 milions d’anys. Posem-nos generosos i diguem que els primer líquens aparegueren fa 500 milions d’anys a partir d’organismes molt complexos, com són fongs i algues amb sofisticats mecanismes de regulació genètica i d’adaptació ambiental. Podem suposar que en els temps de l’origen de la vida, 3.000 milions d’anys abans de l’origen del líquens, ja hi haurien organismes d’aquesta complexitat rondinant pel sistema solar, format fa menys de 4.600 milions d’anys? Súmmament improbable, per no dir impossible. Aquesta segona extrapolació encara és més agosarada. La panspèrmia continua sent una possibilitat tan remota com abans.
A la foto, un liquen del gènere Aspicilia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I l’estudi suposaria que tots els diferents tipus de bacteris terrestres provindrien de complexes com els eucariotes?
Em pensava que aquesta mena d’experiments només es feien amb procarionts, donat el concens actual sobre la direcció de l’evolució…