El buit del temps

Vaig conéixer en Lluís Marquet a finals dels 80 a la Universitat Catalana d’Estiu. Ell feia classes de català i jo m’iniciava en divulgació científica i em preocupava la terminologia científica en català. Les llargues converses caminant cap a Prada o sota el tendal del pati del Lliceu Renouvier sempre eran agradables. Des del primer dia, Lluís em semblà una persona discreta, extremament educada, d’una erudició fabulosa. Recorde haver tingut un diàleg sobre com traduir junk DNA o altres termes dificultosos. Fou incansable en la seua tasca en favor d’un ús correcte del català científic, en favor d’una terminologia científica en català sòlida. Ara acabe de llegir en Vilaweb la notícia de la seua desaparició prematura –quasi sempre ho són, de prematures, quan encara queda tanta feina per fer. Li sobreviurà la seua impagable tasca al davant de la Gran Enciclopèdia Catalana, la seua obra escrita (els deliciosos Novetat i Llenguatge, que algun dia podrem llegir en línia), el seu exemple. Recorde ara el seu insubornable esperit crític, en favor de l’excel·lència lingüística, com ara quan va criticar la qualitat del Diccionari de l’IEC, juntament amb els seus col·legues F. Esteve, J. Ferrer i J. Moll (Els Marges, 1998), una crítica que alçà més polèmica que propòsit d’esmena si considerem les observacions suscitades arran de la segona edició del Diccionari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!