El tom 39 -El viatge s’acaba- de l’obra completa d’en Josep Pla, de la qual en vaig escriure no fa pas gaire, conté tot un seguit cròniques de viatges del mestre per nacions diverses. A banda d’això, el llibre conté un extens dietari -més de 400 pàgines- amb el detall dels aspectes més remarcables de la vida del palafrugellenc entre gener de 1967 i octubre de 1968 (…)
En elles, fruïm d’un Pla contingut, sobri, d’allò més telegràfic i econòmic en l’expressió. Un Pla enderiat per escriure i publicar, a cent per hora, la seva obra completa. Un home vell, 70 anys, que no para de rebre visites, que es queixa d’un insomni immisericorde, que va amunt i avall atenent una tirallonga de compromisos socials de tota mena. I que troba, sempre, el recer, el caliu, i la condemna, d’omplir quartilles i quartilles en una lluita ferotge contra la vellesa, el desori, per fer bullir l’olla, i assolir el paper destacadíssim, en primera línia, que té en les lletres catalanes i universals de tots els temps. També hi trobem un lector voraç, obsessiu.
Impressionant, l’espectacle d’aquest vellet encaparrat a culminar una ben llarga cursa, ara que li fallen les forces. I que no dorm. I que rondina sense aturall. I que veu que els seus passen avall. Amb l’única força d’una passió abrusadora per escriure, per excel·lir, per ser professional també al final dels seus dies -ell que en fou un dels primers, ja a principis del segle XX-.
Increïble, immarcesible, gegantí Josep Pla. Enorme i estimat Pla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
També Josep Pla és per mi un autor de culte. Fa molts anys que el llegeixo i disposar a casa de tota la seva obra completa em tranquil·litza, m’assossega. La seva lectura m’ordena el cap, m’alimenta, em fa feliç. Sovint em dóna la sensació que llegeixo Pla i entremig altres coses. Sense exagerar et diria que si llegeixo i escric és per culpa d’aquest homenot. Aviat en parlaré al meu bloc literari que t’invito a visitar:
http://tintaxinesa.blogspot.com
Passava per aquí i quan us he trobat parlant del Pla, no he pogut evitar deixar quatre paraules, perquè ahir mateix vaig anar en peregrinatge a Palafrugell i a Llofriu a fer una mica de ruta i encara ho tinc a flor de pell. Tot i que quan el Pla va morir jo amb prou feines tenia quatre anys, estic procurant, en la major part de moments ociosos de què disposo, recuperar el temps perdut per haver nascut tan tard i haver descobert els seus textos quan bonament m’ha estat possible.
Una salutació a tots!
R. P.
12 Abr, 2006
Tenim prou coratge els catalans?
Ara seria el moment. En l’última enquesta del COP, al PP li donen una davallada electoral al Parlament de Catalunya que arribava a una intenció de vot del 4,4%. Hi ha un país, on el llindar electoral està al 5%; us sona?
Una llei electoral com la del País Valencia, suposaria un terratremol polític al principat al qual ara, ja hi estàvem acostumats.
Ja veuríem la cara del botifler vilanoví amb la suor freda, al diputat Cirera amb tremolor de genolls, i al difusor de l’autoodi Llorens bramant a la seva columna al diari Segre.
Però hi ha un problema, no tenim prou coratge, ells ja ho hauríen fet, no ho dubteu. Per començar, el PSC-PSOE en les qüestions importants sempre està al costat del PP, són igual que germans: fan veure que es barallen, però comparteixen vincles de sang. I CiU no superaria la pressió de les oligarquies del país, ja veieu la seva consistència en el tema de l’estatut i en el referèndum a la Contitució Europea.
Però, faria força patxoca veure al PP com a força extraparlamentària. I, a més a més, ara podria ser un bon moment, atès que els hi demanen moderació per encarar el problema basc, i a sobre la brunete mediàtica està en la lluita fraticida ABC versus COPE.
Ho diem seriosament, caldria reflexionar-hi.