Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Enraonar sobre sobiranisme és (…),
segons com es miri, referir quelcom d’esfilagarsat, amb poc o molt trellat, cotonós. Gairebé inaprensible.
Fet i fet, talment passa amb altres conceptes, vivim una època de prostitució dels mots: res no és allò que sembla. Moment, doncs, confús, efímer, canviant. D’embolica que fa fort. Hom té la sospita, parlant, tornem-hi, de sobiranisme i de sobiranistes, que alguna gent se n’autoqualifica més per moda o oportunisme que per cap altre raó de gruix.
El cas és que com tinc intenció de parlar ara i un altre dia i un altre… de sobiranisme, convindrà, i convindreu, que cal començar pel principi. I deixant-hi les coses prou clares.
Sobirania. 1. Qualitat de sobirà. 2 Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder. (Segons que resa el Diccionari de la Llengua Catalana, d’Enciclopèdia).
Podríem, dir, doncs, que sobiranista és: aquella dona o home que vol pel seu país, sense estat, ep!, els atributs, competències, i potestats, justament d’un estat. O dit altrament, que vol un estat propi pel seu país. En el cas nostrat pot ser, la Catalunya de les quatre províncies, o bé els Països Catalans –de Fraga a Maó, i de Salses a Guardamar-. I n’afegírem que el terme sobiranisme és, per un servidor, sinònim d’independentisme -conceptualment i política-.
Descartaríem, per tant, en la definició de sobiranistes, els partidaris d’estatuts d’autonomia, federalismes simètrics o asimètrics, confederacions, sobiranies associades, o aquells altres més vius i murris que parlen d’un autogovern que creix i creix i mai no s’arronsa.
Això de ser clars i transparents, i sincers, en aquest i altres temes, és molt i molt important. Sense conceptes i idees clares, ja se sap, tot és erràtic, confús i sense trellat.
Dit això, clar i català, passem, doncs, a un altre apartat (continuarà: dilluns 11 de desembre)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Convindràs amb mi, que avui la sobirania (o independència) no significa el mateix -almenys en aquesta part d’Europa que ens ha tocat viure- que durant el segle XIX i bona part del segle XX. Una Catalunya (o Països Catalans) independents estarien integrats a la Unió Europea, per tant en alguns aspectes (moneda, comerç, exèrcit, etc.) la sobirania de la Nació Catalana estaria limitada per la legislació comunitària.
En definitiva, dins la Unió Europea els estats són interdependents els uns dels altres. Hi ha una cessió mútua i voluntària de sobirania al si de la Unió. Abans, però, cal ser un estat independent. Per compartir la sobirania dins la Unió Europea s’ha de ser una nació lliure. És a dir: tenir un estat propi.