La direcció de SEAT ha presentat un expedient de regulació d’ocupació-ERO, el qual suposa l’acomiadament de 1.346 treballadores i treballadors de les dues factories properes a Barcelona. La decisió es produeix després que els sindicats diguessin no a la reducció d’un 10% del temps treballat i del salari -que en el cas de la gent més nova representaria un 30% de minva salarial. La cosa és clara, doncs: o s’accepten les propostes unilaterals de la patronal, o despatxen a la gent i cancel·len compromisos de fabricació.
Tot plegat ve a tothom de la previsible davallada en les vendes. Segons la direcció, l’empresa té problemes estructurals i de competitivitat. La recepta patronal és clara: produir menys però amb més intensitat i menor plantilla -altrament dit amb força més explotació de les persones-.
Pels sindicats, es tracta d’una situació conjuntural que cal afrontar millorant el disseny, la tecnologia, i la política comercial (el valor afegit, que en diria la gent sabuda). Ull viu, doncs, atès que és en joc una empresa clau per a l’economia nacional -13.000 assalariats directes i 100.000 en la indústria auxiliar. És per això que el presumpte govern d’esquerres principatí, ha de prendre part activa tot empaitant l’empresa perquè s’avingui a un acord raonable i denegant, si cal, l’esmentat ERO. Això, o deixar que actuï el maleït neoliberalisme de les “lliures forces del mercat”!)
És obvi, en qualsevol cas, que pels Països Catalans, com a societat, constitueix un element cabdal l’existència i el manteniment d’una ben viva i ferma base industrial. És per això que empreses com SEAT i NISSAN, a Barcelona, i FORD, a tocar de València, han de ser observades amb gran atenció de part del moviment obrer organitzat, les esquerres, i les institucions públiques.
Com a nació, fet i fet, ens hi juguem molt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!