Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Què en porta de cap, una dona cantant de jazz, blanca i originària de Fort Gibson –Oklahoma-, de gran èxit i projecció, que amb a penes 50 anys, planta la carrera i deixa córrer (…)
Cantant predilecta dels germans Gershwin (1939), amb discs dedicats a en Cole Porter (1940). Força popular en la dècada dels anys 30, 40, i 50, del segle proppassat.
Que en 1954, amb “Night in Manhattan”, fa, de nou, diana. I que després de deixar els escenaris a primeries dels 60,un film autobiogràfic (“Something about Lee Wiley”) li torna a remoure el cuquet que du ben endins tot artista. I que fa que ella hi torni.
La seva darrera actuació s’esdevindrà al New York Jazz Festival en 1972, al Carnegie Hall.
El desembre de 1975, un càncer de còlon, se l’endurà quan tenia 67 anys d’edat. La Lee -tendra, veu de vellut, bonica-, com passa amb tots els artistes rellevants, assolirà un lloc prou notable en la memòria del món de l’espectacle.
http://twitter.com/perermerono
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!