Pere Meroño

L’afortunat perceptor es diu José Maria Amusátegui i va ser president del Banc Central Hispano. Resulta que el BCH es va fusionar amb el Banc Santander, el BSCH, del qual en fou elegit copresident. Però es dóna el cas, també, que al senyor Emilio Botin, patró del Santander i, ara, en solitari, del banc fusionat, no li abelleix això de compartir el poder, i per tal que el senyor Amusátegui plegués sis mesos abans que quan li pertocava, li va oferir un bonus a títol de liquidació de 43,7 milions d’euros.

Ara, i en concepte de jubilació, el suara esmentat senyor percep cada any, en prengueu, sisplau, nota: 

–          5,1 milions d’€

–          2 milions d’€ , equivalents a la retribució, en actiu, d’un conseller del banc.

–          I 500.000€ més per haver estat manaire de l’elèctrica Unión Fenosa, participada pel banc..

A banda de tot això, el seu banc li sufraga el cost de.
 

–          2 secretàries. 

–          1 despatx.

–          1 vehicle.

–          1 xofer.

–          Guàrdies de seguretat.

–          I posa a la seva disposició l’avió privat del Banc Santander.

Després d’un grapat de recursos d’accionistes, el Tribunal suprem dictaminà que tot això que us acabo d’explicar no és pas “constitutiu de delicte”, però que, a parer de l’alt tribunal espanyol, les indemnitzacions són “repugnants i immorals”.

No cal demanar-se, doncs, perquè a Espanya i, ai!, a Catalunya, les comissions bancàries i els beneficis, són els més enlairats d’Europa.

(*) Llegit dissabte, 2 de setembre de 2006, a l’espai “Diuen que…” –per cert una secció d’allò més interessant- d’en Gonzalo Baratech, pàgina 15 del suplement “El cèntim”  de l’AVUI. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!