Tot i no professar l’ideari polític i nacional d’en Pasqual Maragall, la figura de l’exbatlle barceloní i president catalunyès, sempre m’ha fascinat d’allò més.
Cabut, imaginatiu, geniüt, seductor, rebec, imprevisible, quixotesc, contradictori … són mots que poden ajudar a dibuixar el perímetre d’un personatge irrepetible, membre d’una generació política que està passant avall.
Nascut en política des dels rengles del Front Obrer de Catalunya, va recórrer el cinturó industrial de Barcelona tot inflamant d’obrerisme i esquerranisme les poques i actives avantguardes revolucionàries i antifranquistes. En acabar, ingressà a Convergència Socialista, i d’aquí al Partit Socialista de Catalunya d’en Joan Reventòs i d’en Raimon Obiols, per, finalment, anar a petar al PSC-PSOE.
Enamorat del model nord-americà -país on donà classes- en Maragall, constato només, ha estat el polític català d’esquerres més coherentment i intel·ligentment espanyol. Igual de seguidor del model neoliberal dominant que la resta de polítics -trets dels d’ICV-EUiA-, ha estat un home que ha fet pensar i que hi ha donat joc, més encara en un panorama on mana el gregarisme, el sí, senyor, i la mediocritat més mediocre.
Quan marxi, se’l notar a faltar. És, ets, tal vegada, el darrer mohicà, Pasqual.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Barcelona es creia que era l’alcalde de Dallas i com a president que era l’acalde d’una ciutat mes dipersa. El petit païs li venia gran. Pero sempre en vindrà un de pitjor i que encara anirà mes a la seva.
Has oblidat que el President ja treballava a l’Ajuntament de Barcelona en època franquista. No vol dir res, però és una dada molt important per entendre la personalitat del personatge.