Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

8 de gener de 2010
11 comentaris

Oh, Jerusalén (crònica de la creació de l’Estat d’Israel)

“Ataquin a tota costa”, crida, geniüt, aquest home petit, rodanxó, aquest socialista i polonès que presideix el nou Estat d’Israel, en David Ben-Gurion (en hebreu ?????? ???? ???????????), tot ordenant a les seves tropes que ataquin les posicions palestines i àrabs que estan a punt de fer caure la ciutat de Jerusalem i amb ella el principal contingent jueu amb presència ininterrompuda des de fa més de 2000 anys. Fa dotze mesos que Nacions Unides decidiren, per majoria de dos terços, la divisió de la Palestina històrica per tal de crear dos estats independents: el palestí i l’hebreu, els palestins s’hi negaren en rodó, i advertiren que lluitarien amb les armes, en una guerra perpètua, fins llençar al mar, tot foragitant-los, el poble hebreu (…)

En Ben-Gurion, cap de l’Agència Jueva –un embrió d’estat- no para quiet ni un moment per tal de garantir, en aquell any que hi resta per la marxa de la potència colonial dominant –el Regne Unit-, que la immigració jueva cap a Palestina s’intensifiqui, i que l’Haganah, l’exèrcit jueu, es rearmi i s’estructuri com cal per tal de fer-hi front als palestins i a la àmplia força armada àrab que s’està constituint.

 

Dit i fet, els hebreus i els palestins, un cop haver tocar el dos Gran Bretanya d’aquells verals el 14 de maig de 1948 –i havent proclamat Ben-Gurion, a Tel Aviv, en una senzilla cerimònia la constitució de l’Estat d’Israel- inicien una sagnant i molt cruel guerra pel territori. Els hebreus, malgrat la seva gran minoria demogràfica –només son forts i majoritaris a Jerusalem, la capital històrica del poble hebreu, i a Tel Aviv, en tenen, només, unes poques i escadusseres colònies escampades pel territori- escombren la força armada palestina, essencialment grupal, dividida, poc preparada, tot demostrant organització, mètode, i una superior cultura col·lectiva.

 

La força palestina està comandada per Hadj Amín, Gran Muftí o autoritat religiosa palestina de Jerusalem, un sòlid aliat d’Adolf Hitler, i exiliat a Berlín durant el nazisme.

 

Aquesta victòria els assegura el domini sobre Jerusalem i una petita franja de territori costaner. El problema gros, però, és a punt d’arribar. Derrotats els palestins en qüestió de dies, la Legió Àrab –amb contingents armats moderns provinents d’Egipte, Síria, Líban, Transjordània, envaeixen, amb el suport tècnic i econòmic de la Gran Bretanya –que hi presta, també, militars de gran experiència- pel nord, el sud, i l’oest, Palestina.

 

Ràpidament, la Legió Àrab va guanyant terreny; provoca la capitulació de decisives colònies jueves que encerclen Jerusalem, al temps que encerclen la capital i guanyen, per la causa àrab, el barri jueu antic. La situació és desesperada.

 

Els jueus, malgrat el seu entusiasme i sacrifici combatent, han de fer front a una forta dissensió interna. A banda de l’Haganah, l’exèrcit “oficial”, hi ha dos grups, l’Stern i sobretot l’Irgun, armats fins a les dents i que no accepten ordres ni de l’Estat d’Israel, ni de Ben-Gurion, ni de ningú. Doncs bé, l’Irgun es rearma massivament. Ben-Gurion decideix confiscar-los l’armament i es desferma una guerra entre hebreus. Per poques hores, l’Irgun domina Tel Aviv, això no obstant, i seguint les ordres directes de Ben-Gurion –“cal matar jueus”, l’Haganah esclafa l’Irgun, que només conservarà efectius armats rellevants a Jerusalem.

 

Escrit a quatre mans per dos experts periodistes, i amics –autors de grans llibres que s’han venut per milions arreu del món, amb un títol només vessat a la nostra llengua -, “Oh Jerusalén” és un gran llibre històric amb forma de novel·la, i sustentada en la participació de més de 2000 persones, amb testimonis, àrabs, palestins, hebreus –generals britànics, el governador anglès de Palestina, el rei de Jordània, Ben-Gurion, dirigents i militars palestins…-, tot conformant un fris històric ben llegidor i d’un interès extraordinari.

 

La proposta literària del tàndem Lapierre-Collins, s’inicia mesos abans, durant el 1947, de la decisió internacional de partir en dos la Palestina històrica, i finalitza quan Israel –després d’un període de rearmament d’una intensitat extraordinària i inèdita- derrota la Legió Àrab –n’hi haurà altres victòries anys a venir- un any i pocs dies després. Alhora, el llibre hi conté referències històriques a hebreus, palestins, àrabs, per tal de contextualitzar el conflicte i n’avança, també, alguns fets posteriors.

 

Una lectura apassionant, un llibre ben escrit per a tots aquells que volen passar una estona agradable i interessant o que volen entendre millor el conflicte entre palestins i jueus.

 

. Oh, Jerusalén (O Jerusalem, 1971). Dominique Lapierre i Larry Collins. Versió espanyola de Juan Moreno. 640. 5a edició. Plaza & Janés. 1992. Barcelona.

 

Josep Pallach 1920/1977
 

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

PD. Fotografia del fundador i primer president de l’Estat d’Israel, David Ben-Gurion.

  1. Pretendre presentar la propaganda racista sionista com a ‘lectura per a entendre millor el conflicte’ no cola

    El conflicte no és entre palestins i ‘jueus’ sinó entre palestins, i qualsevol anticolonialista i antiracista,, per una banda, contra els sionistes i els imperialistes

    a banda d’això, el nivell de falsedats històriques d’aquest intent de presentar la neteja ètnica racista que dugué a la creació d’Israel com una batalla on a sobre es fa bo el colonitzador i opressor ja és delirant

    Tampoc no té cap credibilitat presentar com a socialista tot un racista fanàtic com Ben Gurion, que considerava que un treballador àrab havia de cobrar mens per ser “menys intel·ligent i diligent que un jueu”, un personatge sinistre que defensà aferrissadament la neteja ètnica i les polítiques racistes per expulsar els palestins i assegurar majoria de la seva ‘raça’ superior

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!