Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Me la van presentar fa poc, a la xicota, i només saludar-me, va i m’etziba: Saps què? a mi se’m va morir un fill jove, uns anys enrere. Em van caldre déu i ajut -a mi, que no n’he tingut pas, una vida fàcil, per contenir l’esglai d’aquells mots esgarrifosos. Tanta com la pena infinita, la tragèdia, l’olor i el tast a mort, que hi contenien i que el vent s’endugué (…)
Quan no feia pas gaire que havia tingut un fill, en aquest cas una filla, una frase, del tot certa, em va somoure profundament. Sabeu quan un se sent pare o mare? quan pensa, imagina, barrina, a l’entorn de com reaccionaria davant la mort de la pròpia filla, del fill.
Doncs això.
Mirada tèrbola. Rostre tot sovint entotsolat. El dolor esculpit amb escarpra al rostre… Vet aquí la petja d’una tragèdia que no s’esborra, que no s’oblida, que viurà amb tu al llarg de cada segon, de cada minut, de cara hora, de la teva vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!